Aventures en família per Amèrica

M’agrada treballar amb les cabres, però el que més m’agrada és preparar el sopar per a tota la colla. El primer dia la mestressa de la casa em pregunta si puc encarregar-me de fer el sopar per a l’endemà. He vist el rebost ple i la cuina immensa. Fa moltes setmanes que no cuino i ho trobo a faltar. Accepto la missió. No recordo què preparo per al primer sopar, però a tothom complau. Suposo que per a aquesta colla poder seure a taula i menjar qualsevol cosa més o menys elaborada que algú altre hagi preparat és més que suficient. A partir d’aquest àpat a tothom li queda clar que la cuina és el meu territori i quedo dispensa de qualsevol altra tasca. Al cap de poc descobreixo que a ningú més li ve de gust cuinar. De fet, em confessen que abans que arribéssim a la granja, tots esperaven que sabés cuinar. Segons sembla, ni els propietaris de la casa ni cap dels voluntaris s’atreveixen a preparar el sopar. No sé exactament què han estat menjant abans que arribéssim nosaltres. A jutjar pels elogis i les festes que fan cada vegada que entren a la cuina i oloren alguna cosa fent xup-xup a l’olla, no crec que els àpats fossin gaire elaborats. El primer dia tinc la sensació de ser la Blancaneu alimentant als set nans quan tornen de la feina.

Al tercer dia la mestressa comenta que fa temps que no menja ous ferrats amb béicon i “pancakes“. Agafo la comanda, però demano un cop de mà. La mestressa acaba enxampant a en Maël, el francès jovenet, per tal que prepari ell els “pancakes“. El cas és que no s’hi nega i acaba preparant més de 100 “pancakes” per als tretze que som. Sopem “pancakes” aquell dia i esmorzem i dinem “pancakes” l’endemà també. El més sorprenent de tot plegat és que en Maël perd la por a la cuina i al forn i me’l trobo l’endemà a la cuina remenant farina i aigua. Em comenta que s’ha animat a fer pa per primera vegada. Veient les proporcions industrials de farina que utilitza, jo no les tinc totes … Aquesta mateixa nit ens cruspim una cassoleta de carn i tenim el luxe de sucar-hi pa acabat de fer. Pa del bo. El propietari de la granja remuga una mica quan veu els dos pans de quilo (o quilo i mig) acabats de fer sobre la taula. Tenim molt pa al rebost. Pa canadenc (pa de motlle tipus Bimbo). Quan el granger tasta el pa d’en Maël ja no remuga més. A partir d’aquest dia no mengem altre pa que el del francès. Quin luxe!

Seguint l’atreviment i la gosadia del Maël, altres voluntaris perden la por als fogons i proven receptes. La Lara, la noia alemanya, ens regala unes magdalenes amb xocolata casolanes una tarda. Boníssimes! La Gwen, la noia francesa, veient la quantitat industrial de plàtans que tenim al rebost a punt de fer-se malbé, s’ofereix a fer “banana bread”. És una mena de coca amb plàtan i xocolata. Tots agraïm l’oferiment devorant en una sola tarda els dos “banana bread” que cou l’endemà de les magdalenes. La Gwen, veient la velocitat de reacció del grup davant els seus “banana bread”, es queda entre aclaparada i espantada. Animada pels comentaris d’aprovació de tothom, la Gwen prepara un parell de tandes més de “banana bread”. A les noves tandes les coques van de tres en tres, però cap d’elles dura més de 24 hores al taulell de la cuina!

És una llàstima que la nostra estada a la granja sigui sols de dues setmanes. Amb pocs dies la cuina ha acabat essent un camp de desafiaments personals i, com a “dany colateral”, al menjador hem gaudit d’un variat festival de receptes.