Aventures en família per Amèrica

Deixem Victoria a primera hora del matí direcció a la costa oest del sud de l’illa. Aquí hi ha una de les recomanacions per a fer a Vancouver Island. El Juan de Fuca Trail és una ruta de 47 quilòmetres que voreja la costa oest del sud de l’illa enmig del bosc plujós. Seria l’equivalent al Camí de Ronda de la Costa Brava però a la canadenca. És un camí fangós on la probabilitat de precipitació és pràcticament del 100% cada dia. És a dir, que acabes moll tant sí com no. El Juan de Fuca Trail va entrar a la primera llista d’activitats a fer durant aquestes vacances d’ençà que vàrem decidir venir a Vancouver Island, però el vam acabar descartant per manca de temps. No li podem dedicar quatre dies, però sí que hem encabit una excursió d’un dia. Arribem a Sooke, el poble més proper al Juan de Fuca Trail. És un lloc de costa prou turístic sense arribar a la massificació de la Costa Daurada. Una carretera d’un carril per banda, una rotonda amb algun establiment i poca cosa més. Parada tècnica a la bugaderia i parada de guiri al museu local. Dinem com uns marquesos a un restaurant de “pitiplín” amb vistes al petit port esportiu. Gaudim de valent amb els plats de peix.

A la tarda continuem ruta fins a Port Renfrew, on es troba una de les capçaleres del Juan de Fuca Trail. Durant el trajecte veiem el primer “black bear” de l’illa de Vancouver menjant fruits vermells arran de carretera. El poble de Port Renfrew és encara més petit que Sooke. Ens aventurem a passar la nit al càmping regentat pels First Nations de la zona. El lloc és molt salvatge. Una cala fonda amb platja de còdols coberta de troncs de totes les mides arrossegats pel corrent i les marees. El càmping està a rebentar. La noia de recepció ens indica la parcel·la que podria estar lliure i hi fem cap. Al tornar a entrar a la recepció a buscar un plànol del càmping (no hi ha qui s’hi orienti!) la recepcionista està dient a uns nous clients que el càmping està ple. La cara de la clienta ho diu tot. Li ofereixo compartir parcel·la i s’hi avé de seguida. Busquem junts la parcel·la, que resulta estar ocupada i tornem a la recepció. Al cap de dos intents més (repetint l’operació) acabem encabint-nos a una parcel·la tots plegats. Mentre compartim la cervesa que ens ofereix, ens explica que ella ve d’Irlanda i ell del Regne Unit. S’han comprat la típica pick-up i una tenda de les que s’instal·len al sostre del vehicle. I així volen passar l’estiu, descobrint Vancouver Island. No som els únics que ens marxa el tupí!

Comença a plovisquejar quan comencem a sopar. El plugim no impedeix que encenguem el foc i l’Ona cremi els apunts del High School. És una mena de ritual que havia de fer a Calgary, però que va quedar pendent a causa de la prohibició de fer foc de les últimes setmanes a la ciutat. Continua plovent tota la nit. Aquesta és la benvinguda al bosc plujós de la costa. Demà més pluja i més bosc.