Aventures en família per Amèrica

Continua la calor intensa i poc habitual a la ciutat de Calgary. En Manzano i en Joan Carles continuen fent comentaris sarcàstics sobre el tema. Òbviament no es creuen que a Calgary l’estiu no és com a Catalunya. D’ençà que han posat els peus a la ciutat, fa calor com a l’agost a Sabadell. Avui aprofitem per a fer una de les activitats estrella de l’estiu a la gran metròpoli d’Alberta: baixar el riu Bow en barca. La idea és començar a l’extrem oest de la ciutat i deixar-nos portar pel corrent fins als ràpids on vàrem estar ahir. El recorregut és ben fàcil i plàcid. M’agrada molt quan passem pel Down Town i sota el Peace bridge (el pont vermell de Calatrava). La jornada no acaba de ser el que havia imaginat. Empeses per un inesperat instint de competició, les dues barques que hem llogat es llancen riu avall una velocitat de vertigen. Els tripulants de cada embarcació remen amb intensitat intentant “guanyar” ves a saber què, sense ser conscients que el trajecte és llarg. L’Anna “cau” incomptables vegades a l’aigua. En Manzano, en canvi, no “cau” ni una sola vegada. La seva samarreta, però, queda molt afectada després de salvar diverses temptatives per part d’un membre de la seva tripulació per a fer-lo caure.

En un dels meandres del riu trobem certa aglomeració de persones i embarcacions. La gent anima a alguns valents que han pujat a un dels ponts que travessa el riu. És un pont per a la via del tren fet de bigues de ferro. Alguns salten des del pont al riu. És una alçada considerable. Nosaltres també parem. Alguns components de la nostra expedició volen provar-ho. La majoria salta, no sense abans pensar-s’ho una bona estona.

Després de la parada del pont, fem una segona parada per dinar de pícnic i recuperar forces a mig camí. A l’última part del recorregut les forces estan ja molt minvades. La Cloe, que porta remant des de primera hora, demana temps mort. Tots plegats ens ho prenem amb més calma. Voregem el Down Town, passem sota el Peace bridge i acabem arribant als ràpids.

Aquí s’anima altre cop la travessia. No estem segurs que les embarcacions que portem siguin aptes pels ràpids, però abans que ens ho puguem repensar, ja hi som de ple. La baixada és memorable. Les barques, massa grans per aquest tram estret, baixen arrasant tot el que troben al seu pas, passant de llarg de les cares de pànic dels altres usuaris i atropellant a més d’un despistat. Els rems tenen poca utilitat a l’hora de guiar l’embarcació. La gent de la riba observa incrèdula com dues barques baixen descontrolades pel tram amb els tripulants rient entre divertits i histèrics. Perdem en Dani per la borda de popa en un dels salts. El recuperem just abans del següent salt. La gent, molt canadenca, ni protesta. Feina té a apartar-se del nostre rumb. Arribem al final dels ràpids més o menys sencers i aquí sí que, amb l’adrenalina disparada, ens agafa un atac de riure a tots.

Demà marxen els Sánchez i en Manzano. Molt pocs dies per a estar junts però molt ben aprofitats. El “passeig” pel Bow ha sigut una bona aventura de comiat.