Drumheller

Drumheller és una de les zones més àrides d’Alberta. Tot i que el riu Michichi el creua de nord a sud, és una regió completament diferent de la que ens té acostumat a Canadà, amb Hoodoos, zones semidesèrtiques, pocs arbres i cap bosc. Així que l’últim que ens esperàvem en la nostra visita familiar a la meca canadenca dels dinosaures és que ens plogués, i amb ganes! Per sort, això no va evitar ni les barbacoes, ni aconseguir un altre cap de setmana genial amb molt bona companyia.

Doncs sí! La foto de l’expedició és força concorreguda, hi apareixen la Meri i les nenes amb el David, l’Alaitz, l’Arnau, la Rut i el Jan, a part és clar de nosaltres quatre (el Diego continua la seva vida a Québec!). Com hem arribat fins aquí si fa dos dies érem a Elk Island veient bisons? Doncs com sempre, corrent molt i estrenyent horaris per arribar a tot arreu. Vam sortir corrent del santuari de bisons i castors per arribar a temps a l’aeroport i recollir a la resta de la patrulla: els Dòria (Zabala) i el David que arribaven junts i no era qüestió de deixar-los sols només arribar.

Vam tenir temps just d’acomodar tothom a casa, repartir habitacions, petons i regals per, l’endemà, tornar a l’aventura. Marxàvem cap Drumheller amb dos xalets amb rodes: una autocaravana llogada per l’Arnau, que no sabia si estava més nerviós o feliç de conduir un bitxo de més de 24 peus, i la nostra Niitsita empesa per un Chinook ja arreglat però ranquejant. Allà hi havien estat els avis feia poques setmanes.

Allà ens esperava el dinosaure (de cartó pedra) més gran del món, un paisatge que ens sorprenia fins i tot a nosaltres i un gran museu per conèixer millor la prehistòria i com hem arribat fins aquí (el resum seria: miraculosament). Un cop aposentats, deixem les cases amb rodes al càmping i ens encaminem al Last Change Saloon, un indret amb un rotllo cowboy extrem. El camí per arribar-hi ens deixa bocabadats amb fins a 8 ponts amb terra de fusta que van travessant el riu. En arribar, el lloc ens conquereix sense pràcticament ni entrar, tot i que ens esperàvem una mica més qualitat i quantitat amb el menjar, però estem tots tant cansats que tot ens sembla meravellós.

L’endemà ens aixequem “d’hora” i ens encaminem cap al Royal Tyrrel Museum o museu dels dinosaures. Cau un sol de justícia que ens fa buscar les poques ombres que hi ha als voltants. A més la cua per entrar és terrorífica i hi ha gent per tot arreu. Per sort i sorpresa nostra tot va més de pressa del que sembla i poc després estem dins del museu. La veritat és que és impressionant i amb capacitat per acollir la munió ingent de visitant que s’han congregat aquest diumenge d’agost.

En sortir, dinar de pica-pica a la canadenca amb les obligades salses i nachos de la Laia i fem ruta en cotxe per veure, des de les altures, el canó en el qual està enclotat Drumheller. Novament, paisatges grandiosos, però la canalla té entre cella i cella els jocs d’aigua que hi havia al centre del poble, així que ni travessar el riu en ferri els fa il·lusió. Fem equip de compra i equip d’aigua, just a temps per la sorpresa del dia: en pocs minuts el cel es tapa completament i comença a caure aigua, a diluviar, a ploure gats i gossos que dirien aquí. Tot i això, en arribar al càmping, l’aiguat ha passat i podem gaudir d’una magnífica barbacoa, que ara ja tenim xef de veritat, i acabar amb els marshmallows.

El dia següent és un no parar, estressant de nou, perqué volem aprofitar al màxim, tot i que cap al migdia l’Arnau a de tornar la seva joia per depertar a la realitat dels utilitaris. Ens dona just per visitar els famosos Hoodoos de Drumheller i tornar cap a casa amb tranquil·litat.