Aventures en família per Amèrica

Yellowstone pot arribar a ser, si vols, un parc d’atraccions de natura, un Disney World de paisatges, aigües sulfuroses i animals salvatges. L’únic que has de fer és seguir el circuit perfectament marcat i deixar-te portar.

Però just al costat, envoltant tot aquest espectacle, que no és de cartó pedra, hi ha una explosió de natura que queda, increïblement, amagada al gran públic. I no és que algú l’oculti, és que simplement no interessa, queda lluny del circuit de carreteres, no està retolat amb grans cartells i també (vull creure) s’ha de preservar del turisme de masses que envolta tot Yellowstone.

Així que, furgant una mica, fent una segona pregunta per anar més enllà, descobrim caminades que es poden fer al parc natural. La llista va de veritables passejos a excursions de diversos dies, però escollim la pujada al Sepulcher Mountain, una ruta circular que ens ha de permetre arribar a una de les muntanyes més altes del parc i on esperem veure algun que altre animal salvatge dels que tenim a la llista de pendents.

Donat que són uns 18 km amb uns 1.000 m de desnivell acumulat, la Sira i la Berta decideixen quedar-se al càmping aprofitant el bon dia que fa per recuperar el temps perdut a les xarxes socials. La resta ens tornem a endinsar al parc en cotxe (clenc, clenc, clenc!, va dient el Chinook) fins a Mammoth, a l’entrada nord on el deixem entre una gentada de por que va a veure les aigües sulfuroses que ja vam visitar abans-d’ahir.

Comencem a caminar i no han passat ni deu minuts que la gentada, la gent i en definitiva tothom ha desaparegut. És la meravella dels paratges naturals al Canadà i els EUA, et separes cinc minuts de la ruta turística i estàs sol!

Com ja sabíem, la ruta va tota de pujada sense donar gaire marge fins al cim del Sepulcher per tornar a baixar després. Els pendents no són gaire fort, però no donen treva. El camí, marcat sense opció a perdre’s transcorre entre boscos espessos, petits llacs i algun prat. Ens trobem amb la fauna salvatge esperada: esquirols, chip moncks, cabres i una espècie de gallina salvatge que tracta de defensar amb audàcia el seu territori. Anem tota l’estona alerta amb l’esperança i la por de trobar-nos a l’os, però aquest tampoc serà el dia.

Tot i la bellesa del camí, el final de la pujada és decebedora, no tenim cap vista excepcional i ni tan sols podem parar a descansar mentre dinem, perquè hi ha mosquits per tot arreu que no et deixen parar quiet. Per sort, les vistes les hem pogut gaudir una estona abans, així que ha valgut la pena.

A la baixada, entre praderes i algun bosc, ens sorprèn la pluja. Per sort la temperatura és força agradable així que no arriba a ser un problema. Un cop ha parat la pluja i el pendent quasi ha desaparegut, el cansament ens comença a castigar. Les converses s’acaben i només un grup de genets que recorren altra part de la vall ens treu de l’ensopiment. Ens els mirem encuriosits, i més encara quan descobrim que un dels cavalls sembla que s’ha separat del grup i va pel seu compte. De fet, quan la resta de l’expedició ja ha desaparegut, aquest sembla anar en direcció contrària. De fet, bé cap a nosaltres… és llavors quan ens adonem que no és un cavall, és un MOOSE!

Es tracta d’un mascle jove, que pastura tranquil·lament, aliè completament a la nostra presència. Recordem llavors les indicacions en cas de trobar-te amb aquests animals: separar-se, fer-se escoltar i no molestar-lo. Evidentment, nosaltres ens apropem sigil·losament, que és la primera vegada que en veiem un en directe! A poc a poc i gràcies a un petit rierol que ens fa de frontera, ens apropem prou per veure’l clarament. És enorme! Ni ell ni nosaltres ens sentim amenaçats, així que durant una estona ens podem fer companyia, ell menjant i nosaltres buscant el millor lloc per observar-lo. Al cap d’una estona els nostres moviments l’inquieten i finalment fuig cap als boscos que delimiten la vall, deixant-nos amb la boca ben oberta i l’adrenalina pels núvols.

Abans d’arribar al cotxe, la ruta ens porta a una zona d’aigües sulfuroses, i tot i que les vam veure ahir, no podem deixar d’admirar aquest tipus de formacions i tot el que impliquen.

Ens quedem sense ossos, però l’excursió i el moose son premi més que suficient.

Quan arribem al càmping les dues princeses amb prou feines ens saluden, així que tot en ordre. Demà tornarem al YellowDisney, però avui hem pogut gaudir de la seva part més salvatge.

PD: Ahir, aprofitant la jornada de reflexió, vam portar el Chinook al mecànic. La bona notícia és que la seva malaltia no és incurable, la dolenta és que no li poden arreglar aquí. En resum, s’ha desencaixat alguna part de la transmissió i segons el mecànic podem anar fent, sense collar gaire ni revolucionar el cotxe. Sabrà el mecànic que ens queden 1.500 km per arribar a casa arrossegant de la caravana? En qualsevol cas, ens ho prendrem amb calma.