Aventures en família per Amèrica

Ja fa un mes que en Diego va anar a viure a Edmonton, la capital de la província d’Alberta. Toca ja una visita “de cortesia”. Visitar l’alberg on treballa, conèixer els seus companys de feina, donar un cop d’ull a la seva habitació i portar-li el paquetet amb el caldo, una dotzena de croquetes i mitja dotzena de polvorons. Tot allò que implica una visita de “cortesia”.

Recordem les recomanacions d’en Carles i abans d’emprendre el viatge, ens assegurem d’omplir el dipòsit i de carregar al cotxe una bossa de queviures i unes quantes mantes. Són 300 km i la temperatura no pujarà dels -20 °C. He de confessar que aventurar-me tan lluny de Calgary amb aquestes condicions se’m fa, si més no, costerut, però tots tenim ganes de veure en Diego.

Dissabte al migdia sortim cap a Edmonton, a tres hores de camí en direcció nord. Gaudim, com sempre d’ençà que som a el Canadà, d’una posta de sol espectacular. Les ombres s’allarguen i la llum del sol d’hivern tenyeix de colors càlids l’extensa planúria coberta de neu.

Fem el viatge d’una tirada i se’ns fa llarg. Després de molts quilòmetres de carretera recta envoltada de foscor, comencem a veure construccions il·luminades i embolic de carreteres. Edmonton és a tocar. Finalment, arribem a l’alberg, al bell mig de la ciutat, on en Diego ja ens espera per fer-nos el “check-in”.

En veure’ns al Diego se li il·lumina la cara (suposo que a nosaltres també). Estem tots molt contents de veure’l, però som molt conscients que està treballant i que ha d’atendre altres clients. Ens fa el “check-in” amb extremada professionalitat i ens instal·lem a l’habitació. Mentre en Dani s’aventura a inspeccionar l’exterior, les nenes i jo ens quedem a l’alberg, explorem l’edifici i ens connectem una estona al WiFi.

En Diego treballa fins a mitjanit així que nosaltres sortim a sopar prop de l’alberg, equipats amb totes les capes necessàries per caminar uns 10 minuts a -22 °C. En tornar li portem el sopar al taulell de recepció. L’Ona i la Sira descobreixen una taula de billar en el mateix alberg. Fem algunes partides que es fan eternes perquè les nenes es peten de riure quan són incapaces de tocar ni una sola bola. Al riure la seva punteria empitjora, cosa que fa que encara riguin més. Les partides acaben amb les dues per terra trencant-se de riure.

Anem a dormir prou d’hora. Diumenge ens volem aixecar d’hora per aprofitar el dia amb en Diego.