Aventures en família per Amèrica

És cert que les històries que no es preparen, que segueixes per instint, acaben sent les més divertides i inesperades. Com a mostra aquest nostre viatge al nou continent, ple d’incerteses i punts foscos, però que està sent una meravellosa experiència per a tots cinc.

Doncs així va començar aquest divendres a tarda. Sense castells, els caps de setmana comencen abans i es fan llarguíssims, així que a la recerca d’activitats la Laia va trobar l’opció d’anar a veure una pel·li al centre de ioga on va a fer els seus extraescolars. Què té a veure el ioga amb el cinema us preguntareu: Res! Respondré amb contundència, però els canadencs necessiten el màxim d’estímuls possibles per sortir de casa, així que si a la pel·li romàntic-nadalenca li afegim un sopar de pica-pica gratis, és possible que aconsegueixis cert quòrum per activar l’esperit dels teus socis i moure una mica el cotarro.

Tot això no ho sabíem, nosaltres simplement teníem per davant un divendres sense activitat castellera i sortir a veure la movie, ens va semblar una bona opció. Així que sense voler-ho ens vam trobar en el que semblava una reunió per a solters canadencs (que no swingers, Aida no facis volar coloms!). Allà no es coneixia ningú i amb l’excusa del sopar i peli, s’anava presentant i explicant-se la vida. I nosaltres com dos pingüins en un garatge teníem dues opcions, fer la cobra i sortir d’allà més ràpid que Espanya de la Copa del Món de futbol o tirar pel dret i afegir-nos a la festa. No som de fer-nos enrere, així que allà ens veieu, presentant-nos i detallant la nostra curta història canadenca a en Jeff, un canadenc alt com un Sant Pau de mitjana edat, que també semblava estar allà per error.

Va ser llavors quan va saltar la sorpresa, com a Las Gaunas, i va resultar que teníem coneguts mutus! Vam descobrir que ell era molt amic d’en Xavi Fernández! El company de la Laia que ens va vendre la meitat dels estris que ens van permetre començar una nova vida a el Canadà, no l’entrenador del Barça. Punyetera casualitat! Va cridar la Laia, i explicant anècdotes del Xavi, la Laia i el Jeff ens van avisar que començava la peli. No entraré a valorar Last Christmas, per què podria tenir problemes amb la resta d’editors d’aquest blog, només dir que no crec que estigui a la llista de les meves 100 pel·lícules preferides. La vaig acabar de veure, embafat de sucre i esperit nadalenc, però la vaig acabar.

Com a la cançó, el nostre pla era tornar aviat, però al final tot es va anar allargant i els dos vam decidir sortir de gresca. Vam convidar al Jeff i sabeu què? Que va dir que sí!, i sabeu què més? Que es van apuntar la Jane (anglesa), l’Hiro (Japonès) i el John (canadenc a mig fer diríem, però que tenia la seva gràcia). Vam acabar a l’Anchor, el bar de moda a la 17 th avinguda, on ja havíem vist un emocionant Alemanya – Espanya i que estava a petar. És increïble com unes quantes cerveses ajuden a millorar el meu anglès que es va tornar fluid com mai tot i el xivarri que hi havia al local. Les converses amb el Jeff i la Jane van ser d’allò més divertides o com a mínim així em van semblar llavors, tot i que l’endemà em va ser impossible explicar de què vam estar parlant. Però un tema sí que el recordo! La Jane es va fixar en un noi amb un mostatxo important que deia conèixer d’un altre dia i que (pel que semblava) li tenia el cor robat.

Entre tots la vam animar a anar a saludar-lo, tot i que ella no necessita gaire incentius extres. L’únic problema és que el noi en qüestió estava amb una altra noia i això la feia dubtar. Però totes les noies tenen un punt dèbil: han d’anar al lavabo amb certa freqüència i la nostra heroïna va aprofitar el moment per atacar sense cap mirament. Si deixes la teva presa lliure, t’exposes a perdre-la, hi ha lleis que valen a Barcelona, Lloret de Mar o a la freda Calgary.

Com va acabar aquesta història no es conveniència d’aquest blog, sobretot perquè servidora i la seva esposa van marxar d’allà abans que res estigués decidit, celebrant la primera trobada social amb canadencs de veritat i cantant el Visca el Rei. Si fins i tot vam aconseguir el telèfon del Jeff! Què més podíem demanar!