Aventures en família per Amèrica

Els més grans potser la recordeu, hi havia una sèrie que feien a TV3, quan encara les sèries no eren el que són ara i les feien a mitja tarda per passar l’estona. _Anava d’un pobre home a qui tot li sortia malament, es passava els capítols plorant i cridant a la seva pobra dona, la Betty (Aquesta sí que es guanyava el cel cada tarda) que no parava d’intentar treure’l de tots els embolaos on es fotia el pobre Frank.

A Catalunya la sèrie es deia “N’hi ha que neixen estrellats” i a mi em servia, a part de per posar-me dels nervis en veure la poca sang del protagonista, per reconèixer que hi havia dies que, per molt que volguessis, potser valia més la pena no sortir de casa i deixar d’espatllar coses.

Doncs ho negaré sempre, però aquest era el meu estat d’ànim quan divendres sortíem cap a Montana, a més de tres hores de camí amb dos objectius clars: visitar les reserves Índies del nord dels Estats Units i (sobretot) aconseguir el Work & Holidays per al Diego.

I de fet, la nostra situació tenia moltes més opcions que a la sèrie per sortir malament. Aquell pobre home era capaç d’incendiar la cuina sense tenir un misto en tota la casa, en canvi, nosaltres ens embarcàvem en un viatge de 400 km amb un cotxe de segona mà, amb un panell ple de senyals d’alarma, cap a una frontera que no sabíem si estava oberta, amb la intenció d’obtenir un permís que no teniem clar com obtenir i sense saber del cert si el nostre visat de turista per als EUA encara era vàlid. Així que coincidireu amb mi que, tenir dubtes raonables sobre l’èxit de la nostra missió era, com a mínim, sensat.

Doncs no! Resulta que les Deus Indis es van posar de la nostra part i, com ja sabeu, vam arribar fins a les rocalloses americanes, dinant força bé i fins i tot ens vam equipar per al cru hivern canadenc. Tot i això, jo continuava amb la mosca al nas… quina ens hauria de tenir preparada el destí?

Però tots els senyals anaven pel camí contrari. Un esmorzar de forquilla a la taverna que servia de punt de trobada per a tots els hostes. Un camí, ara amb llum, esplandit que ens oferia paisatges de pel·lícula, no feien més que treure’m la raó. Només uns nervis que no ens traiem de la panxa pensant en el moment en arribar a la frontera enterbolia l’ambient.

S’ha de dir que l’entranyable àvia que ens va atendre en arribar a la frontera canadenca va deixar de ser-ho així que li vam passar els passaports i en Diego li va explicar tot el seu afer. De sobte es va convertir en la madrastra de la Ventafocs, en Fredy Krueger, en un cap de troncs que no et deixa pujar… I això que estava sola i no aixeca un pam de terra! Quin mal tràngol ens va fer passar! Però, al cap i a la fi: Aconseguit! Ja tenim al nen en disposició de treballar, que ja tocava. Estàvem tan contents que fins i tot fotos vam fer a la frontera (sense la senyora que la nostra alegria no donava per tant).

Alliberats, somrients i cantant a ple pulmó com a “Sonrisas y Lagrimas”, vam arribar a Waterton Park, un poble o urbanització residencial on ens esperava la resta de la tribu espanyola, dues famílies de “profesores visitantes” que també havien aprofitat el cap de setmana llarg per a fer una mica de turisme. El poble molt maco, de postal, però cony! Tot tancat i barrat. El llac que dominava la regió encara no estava gelat, però els carrers, les cases i l’ambient, semblava que ho estaven des de feia mesos. Només els cérvols campaven pel poble com si fos seu, menjant l’herba i mirant-nos amb indiferència. Amb sort vam aconseguir arribar al punt d’informació quan ja passaven la clau perquè ens donessin pistes sobre qué fer el que quedava de tarda en aquell indret entre bucòlic i inhòspit a la vegada.

Excursions en aquell paradís d’estiu, hi havia poques a l’hivern i menys amb el nostre material i el poc temps que teníem. Però ens va donar per pujar fins a la “Gepa de l’Os”, la muntanya més propera de la zona i a la que s’arribava després de kilòmetre i mig de pujada intensa completament nevada. A dalt de tot ens esperava un mirador espectacular de tot el llac, el poble i una sessió de fotos que podreu veure a l’instagram del Diego. La Ona i la Sira havien declinat la invitació i quasi no van sortir ni de l’hotel.

I ja poca cosa, amb els mals esperits quasi desapareguts, l’habitació calenta i els nens a lloc, fins i tot va donar temps de tancar l’únic pub obert al poble, que dit així pot semblar ves a saber que… però va ser cap a les 21 h… aquí va tot molt d’hora nens.