Aventures en família per Amèrica

Finalment ens hem atrevit. Empesos, això sí, per la necessitat. En Diego havia demanat un permís de treball (“Work and Holidays”) que no acabava d’arribar i, arribats a la data del vol Barcelona-Calgary, va haver de demanar el visat de turista per a poder entrar al Canadà. L’endemà de la seva arribada a Calgary va rebre la confirmació que se li havia concedit el permís de treball. “Visca!”. Ara sols cal activar-lo.

Havent consultat al consell de sàvies del grup de “profes visitantes”, oficines d’immigració, a l’aeroport i al cònsol, sembla que sortir del país i tornar a entrar és l’única via per a poder activar el permís de treball. S’ha de travessar alguna frontera per entrar al Canadà. És a dir, s’ha de sortir del país i tornar a entrar. Per terra, mar o aire, tant li és, però el pas per la frontera s’ha de fer. Les fonts de “profes visitantes” consultades ens han explicat que el “més fàcil” és entrar als Estats Units per Montana, a dues hores i mitja de Calgary, fer la gestió a la frontera i tornar a Calgary. Un cop fets els càlculs vam veure que era factible fer-ho en un sol dia, però ja que fem el viatge fins a Montana, s’ha d’aprofitar!

I aquí estem, a Montana! Un dels estats més salvatges i remots dels EEUU. El viatge fins a la frontera no es fa pas llarg. El paisatge és realment curiós. Un cop sortim de Calgary, travessem una planúria blanca i deshabitada amb les Rocalloses omnipresents de teló de fons. La visita obligada a l’oficina del pas fronterer a Carway per efectuar l’entrada als Estats Units és llarga però plàcida i quasi agradable. Sembla que l’Internet arriba “a estones” en aquest racó de món. A l’entrar a l’oficina copsem la calma que hi regna. Ben diferent a l’aeroport de Calgary i, no diguem ja, el de Toronto! Carway és un lloc molt pot transitat, al bell mig de quilòmetres i quilòmetres de “no res”. Els policies de la duana ens miren encuriosits i ens fan les preguntes de rigor. L’entrevista fa més la sensació que és per establir conversa amb algú que per temes estrictament laborals.

Un cop als EEUU se’ns obren tot un ventall de possibilitats. Som a la terra del natius nordamericans, la tribu dels Blackfeet (Peus Negres). A mi em fa gràcia visitar el museu dels natius Blackfeet que hi ha a un dels pocs pobles de la zona, Browning. Arribem al poble després de quilòmetres de neu i carretera llarga. Pocs cotxes i menys cases. La sensació de “remot” és constant en tot el trajecte. El poble és poc més de quatre carrers amb cases mig destartalades cobertes de neu. El museu ha tancat fa mitja hora i no torna a obrir fins dimarts de la setmana vinent. No tot podia ser tan perfecte …

Malgrat estem a uns “agradables” -7ºC, bufa vent i la sensació de fred és imponent. No està el tema com per passejar alegrement pel poble. No hi ha ningú al carrer. Pocs cotxes circulen per la carretera just davant del museu. Des de l’entrada del museu veiem el cartell lluminós i l’enorme casino que ens han recomanat els policies de la frontera. Bé, més que recomanat, ens han dit que era l’únic lloc on es podia menjar en aquest poble i, per tan, en molts quilòmetres a la rodona. Jo dubto una mica, però els nens ho tenen claríssim, cap al casino hi falten clients! A la porta del casino hi veiem les primeres persones. Ens sorprèn que totes tenen faccions indígenes. Dins el Casino som els únics forasters. Malgrat tothom disimula molt educadament, ens sentim observats.

La teca no decepciona, unes autèntiques hamburgueses amb patates d’allò més bones. Acompanyades pel so constant de les màquines escura-butxaques. La clientela del local (que també és autèntica), el terra emoquetat, les llumetes de les màquines, … continua la sensació de “remot”.

En sortir del Casino ja ens queda poc per fer. L’única tenda d’artesania local (al costat del Casino) té un cartell a la porta que informa que no obrirà per la temporada d’estiu del 2021. A jutjar per l’interior, que aconsegueixo entreveure a través dels finestrals, ja no han obert des d’abans d’aquell estiu. A última hora trobem una botiga oberta. Segurament LA botiga del poble. Hi entrem i ens hi passegem una estona. D’aquesta botiga pots sortir equipada de l’autèntic “Far West”.

Un cop firats pugem al cotxe i enfilem ja cap a l’allotjament on passarem aquesta nit, ja dins les Rocalloses. Fem el trajecte de nit. Una carretera inhòspita, on les grans extensions s’intueixen malgrat la foscor. El nostre allotjament està al costat de l’únic local obert que trobem en més d’una hora de trajecte. És una taverna d’allò més autèntica. Al costat hi ha les cabanes pels hostes. El lloc té un encant especial, i és l’únic allotjament que hem trobat per la zona!

Avui hem descobert que Montana no te l’acabes. I molt menys amb un sol cap de setmana. Des d’ara mateix passa a allargar la llista de coses pendents per visitar. Qui sap si aquest estiu, o aprofitant un cap de setmana més llarg … Algú s’hi apunta? 🙂