Aventures en família per Amèrica

Avui toca tornar cap a casa, però primer farem alguna excursió “voluntària” pels voltants de Sisters. Però abans… esmorzar a la bakery (forn de pa) més famosa i americana de Sisters i la veritat és que la fama és merescuda. Els pastissos són enormes i el sucre es pot flairar en l’ambient. També tenen alguna cosa salada que ens salva la vida a Laia i a mi.

La saturació de sucre ens permet passejar una estona pel poble de Sisters, és realment cartó pedra, però molt reeixit, no es pot dir el contrari. Fins i tot la gent que, més o menys, vesteix normal, sembla treta d’un western.

Poc després marxem cap al McKenzie River Watterfalls Loop Trail, o el que seria el mateix, la volta al llac McKenzie, però dit així no mola tant.

Crec haver dit que l’excursió era voluntària, però tot i que l’altra opció és quedar-se al costat del cotxe en un pàrquing al mig del bosc sense gaire ombra i sense wifi, curiosament tothom decideix venir a caminar (crec que la fartada de sucre també ha ajudat).

I qui ho havia de dir! L’excursió l’hem decidit aquest matí, i podria haver estat un fracàs absolut i, en canvi, triomfem com la Pepsi (aquí la CocaCola … no gaire). Es tracta d’un camí que ràpidament arriba fins a un llac d’aigües cristallines, amb un color blau turquesa que ens deixa embadalits. El camí també ajuda. És un caminoi que va fent ziga-sagues seguint el perfil del llac i on encara es poden veure zones de roca volcànica, tot i que en aquest punt la vegetació ja ha guanyat molt d’espai i l’ambient no és tan agreste.

Durant el camí ens anem creuant amb altres excursionistes. Són tan educats que m’acabo posant nerviós. Cada cop que ens creuem amb qui sigui, ells paren, s’aparten del camí i ens deixen passar. Nosaltres volem ser també supereducats, però no hi ha manera, quan els detectem, ells ja s’estan apartant i només podem que baixar el cap, continuar caminant i donar les gràcies, mentre ells ens repassen amb mirada condescendent.

Així, el que havia de ser una passejada es converteix en una croada per la supereducació dels llatins. Posem a la Ona davant perquè estigui atenta i puguem detectar els caminants el més aviat possible. Després va el Dani, preparat per apartar-se a la mínima senyal i deixar clar als oponents que la victòria és nostra i darrere la resta disposades a tirar-se al riu per deixar el camí lliure. Però ni així, en dues ocasions podem portar a terme el pla, però just quan la Ona està girant el cap i el Dani comença a enretirar-se, ells ja ens miren amb orgull yanki, sabent-se més educats, des del costat del camí.

Els ànims de l’equip estan per terra així que decidim parar, menjar alguna cosa i replantejar l’estratègia. Tenim poc més d’un quart de volta al riu i cada cop passen menys competidors, així que no tenim gaire marge de maniobra. Està clar que hem de ser més ràpids en l’execució, així que, tot i que deixem a la Ona davant, la separem una mica més del grup i ja no s’haurà de girar, simplement cridarà una paraula clau que haurà de sentir la Sira, darrere seu, per avisar a la resta.

Amb el sucre de nou al màxim i la nova estratègia, els ànims tornen a pujar i al cap de poc… la victòria és nostra!! Potser aquells avis no tenien la culpa i no van acabar d’entendre les nostres cares d’eufòria absoluta mentre passaven pel nostre costat i nosaltres, embriagats per la victòria, inflàvem el pit i ens donàvem cops de mà els uns als altres. Però en qualsevol guerra, sempre hi ha víctimes innocents.

I així, sense voler-ho ni temps per més, arribem a la cabana on lloguen barques per passejar-hi. Ens ho mereixem! Ens passem l’hora de navegació rient, gaudint del sol i l’espectacle del llac. També trobem un moment per llençar-nos a l’aigua i és llavors quan l’espectacle el donem nosaltres i si la resta d’embarcacions no ens aplaudeixen o riuen és per… E-DU-CA-CIÓ!

Un cop de nou al cotxe, abans d’arribar a Corvallis, ens parem a Lebanon per sopar alguna cosa en una bolera! L’hem trobat de casualitat i és realment l’Amèrica profunda o estar a la peli El Gran Lebowsky. Les hamburgueses estan boníssimes i veure com es fa servir la bolera per fer relacions socials, és fascinant.