Aventures en família per Amèrica

Doncs ja està! Ja podem dir amb veu alta i clara: Som uns fora de la llei, uns delinqüents, quasi uns expresidiaris. Només ens falta comprar-nos la magnum 357, robar un descapotable i anar a atracar algun banc. Sinó ho fem és perquè els nens encara no en saben res i a la Laia li fa pal no arribar a Canadà, li feia gràcia veure Calgary.

Però comencem pel principi. Començava un altre dia a la roda del hàmster, sense res planificat perquè vés a saber si ens arriba l’esperat e-mail amb la visa!! Però quan la calor ja començava a apretar s’ha fet evident que alguna cosa s’havia de fer. “Perquè no anem una estona al riu?” ha proposat la Laia. Bona idea! Pot haver-hi una cosa més fàcil, agradable i innocent? Doncs tant fàcil no és!

Però això no ho sabíem, així que agafem a les nenes (el Diego es queda carretejant la llenya que hauria d’haver guardat fa uns dies), dues planxes de paddle surf, els banyadors i al Hayduke (és llegeix Eidiuk), l’altre gos de la casa i d’uns 10 o 11 anys, i cap al riu que hi falta gent!

La intenció és baixar les planxes per la rampa municipal i mentre dos (Ona i Dani) remunten el riu amb les paddle surf, la Sira i la Laia, amb el Hayduke, van passejant fins al punt de trobada on podrem nedar tranquil·lament. El cas és que no comptàvem amb dos inconvenients. 1: La corrent del riu és molt forta i per remontar-lo hem de creuar-lo (anant uns 50m avall) per tornar a pujar per l’altra vora, on la corrent és molt més plàcida i tornar a creuar (uns altres 50m més amunt del lloc indicat) i trobar-nos amb l’altre grup. i 2: El Hayduke no té cap intenció d’anar caminant fins al punt de trobada, així que un cop em veu al mig del riu fent els impossibles per no perdre gaires metres, es llença a la taula de la Ona per venir-me a buscar. La Ona ja ho intenta, ja.. però al poc estan tots dos a l’aigua. La nena, que ja s’ho esperava, es recupera i torna a pujar a la taula, però el gos no ho veu clar i es posa a nedar… cap a l’altre riba! Ningú tenia clar si el gos seria capaç d’arribar, però ho fa, mig enfadat i cansat, s’espolsa l’aigua mentre jo arribo al seu costat per veure si tot està bé …

Bé, primer ensurt salvat. Remuntem el riu com podem, evitem que l’Hayduke es mengi algun mini gos que trobem pel camí i ens preparem per creuar de nou. Aquesta vegada intentem fer-ho millor i tant els humans com el gos estem d’acord que la millor manera és que la Ona vagi sola i el gos amb mi. No sé com, però l’invent funciona. Veieu? El món dels rius i el paddle surf és un món sense secrets per nosaltres.

Vist l’èxit ens animem i la Laia vol repetir, aquesta vegada sense el Hayduke peeeerò ell té altres intencions i ja hi tornem a ser: el gos mig ofegant-se al mig del riu, i dos palistes inexperts intentant no perdre’l de vista per salvar-li la vida si fos necessari. Per sort al cap d’un minut ja ens trobem a l’altra vora del riu sans i estalvis. Ara toca tornar a repetir la pujada riu amunt, però abans descansem una mica…

Ens distreiem veient passar tota mena d’enginys flotant riu avall i, amb aquestes que apareix una llanxa motora enorme que para prop d’on estem veient passar la tarda. És la llanxa del sheriff. Per la nostra sorpresa (i la de la resta de banyistes de la nostra riba i la del davant) el xèrif i les seves ajudants baixen de la llanxa i se’ns acosten amb parsimònia, analitzant-nos de dalt a baix i amb la clara intenció d’establir conversa amb nosaltres. Nosaltres també els analitzem a ells: el xèrif, uniformat de dalt a baix de rànger, pas de Robocop i una certa retirada a l’Arnold Schwarzenegger. La resta de banyistes treuen les crispetes i ens miren espectants.

El rànger Schwarzenegger ens saluda educadament i ens pregunta per les armilles salvavides, obligatòries per als “tripulants” de les planxes de paddle surf. Ens sorprèn la pregunta i li contestem que no en tenim (primer gomet vermell!). En Schwarzenegger suspira i pregunta si portem xiulets, que resulta que també són imprescindibles per a un passeig fluvial segur. No, no en portem (segon gomet vermell!!). I ja sabent la resposta ens pregunta si tenim el permís per a “navegar” aquelles aigües. Aquí ja ens quedem a quadres i neguem amb el cap (tercer gomet vermell!). A cada pregunta vaig sentint en el meu cap el sorollet metàl·lic de la caixa enregistradora, anar sumant dòlars a la multa que ens endurem. Per la cara que posa en Schwarzenegger ell tampoc està disfrutant de la situació i ens diu que en comptes de les dues multes (una per a cada un), ens en posarà una (i ens la repartim, suposo).

Ens demana la documentació (tipus DNI) i aquí ja toquem fons. Tampoc en duem! El cas és que hem sortit de casa per posar els peus al riu del costat del pati, no per creuar l’Atlàntic a bord del Titànic! Banyador, tovallola, les planxes de paddle surf i les nenes (el gos s’ha apuntat a última hora i tampoc hem agafat corretja). Arribats a aquest punt demana “temps mort” i es reuneix amb les dues ajudants que l’acompanyen, que s’han quedat en un més que discret segon pla. Dos minuts després en Schwarzenegger se’ns acosta i ens diu que per avui, que passi, que fem el favor d’anar a buscar les armilles salvavides a la rampa (n’hi ha de préstec gratuït) i ens regala dos xiulets, que no podem anar així pel món (sense xiulets). I ja està! Pugen tots tres a la llanxa i marxen tan ràpid com han arribat. Ens mirem tots dos amb els xiluets a la mà i mirem a la resta dels banyistes, que, de cop, veuen que tenen coses interessants a fer i miren cap a un altre cantó, dissimulant.

Arribem a l’altre costat del riu, on ens esperen la Ona i la Sira, conscients que som el punt de mira de tota la concurrència de la zona. Som, amb diferència, el més interessant que ha passat en tota la setmana en aquell meandre.

Relatem breument a les nenes l’estupenda trobada amb el xèrif. Recollim els trastets (pocs!) i intentem, en va, sortir discretament de l’escenari i tornar cap a casa.

Nota: hauria estat bé il·lustrar el text amb alguna imatge de la trobada. Hem estat a punt de demanar-li al nostre amic una foto de tots tres, però, com comprendreu, no hi ha hagut ocasió per fer foto familiar. I, evidentment, tampoc portàvem càmera ni mòbil. Quin dia!

(imatge de portada robada de la web de l’oficina del xèrif del comtat de Benton)