Aventures en família per Amèrica

Avui el Richard ens treu a passejar. Ja hem parlat d’ell una mica a En Dani va a l’aeroport, però per fer un resum: és el pare del Dave, el nostre amfitrió. Un boig dels avions. Ha treballat amb ells tota la vida: avions de càrrega, avions militars i ha viatjat per tot el món per la seva feina. Ens explicava l’altre dia que va estar en una petita república sud-africana (podria ser Lesotho?) contractat com a pilot comercial per a la companyia estatal que el govern volia promocionar, però no va anar gaire bé la cosa, no per ell! Sinó per la companyia.

No sé quants anys té, però s’ha d’anar als setanta i molt segur, i funciona com si en tingués cinquanta. És alt i prim, el pas segur i nerviós de mena. Quan venen ell i l’Elaine, la seva dona, a sopar a casa, no li dura el cul a la cadira més que cinc minuts un cop s’hi ha d’acabat el plat, és llavors quan s’excusa que ja és tard (com a molt les nou de la nit) i diu adeu a tothom. Però ara ve la part divertida, perquè com ja he dit, l’home no ve sol, i l’Elaine no té gens de pressa per marxar.

En aquest moment s’estableix una divertida lluita. El Richard li agafa el braç a l’Elaine indicant-li que han de marxar mentre que ella es fa la despistada i continua xerrant amb la família. L’Elaine s’aixeca i ell veu la victòria feta, fa dues passes endavant, ens torna a dir adeu i és llavors quan ella, ràpida, torna a seure i continua xerrant. Ell, contrariat, recula i l’avisa de nou, amb paraules que quasi ni sentim i tibant-li del braç. Ara ella li diu que esperi, que ja marxen, però l’altre no cedeix i torna a dir que és tard. Espera un segons i tornem-hi!

Amb tot això la resta fem com si no passés res, mantenim ferma la conversa i, si podem, li fem alguna pregunta al Richard, que no es deixa despistar i respon amb monosíl·labs o fent veure que no ha escoltat res. Acaben marxant i tots, amablement, ens acomiadem fins al dijous vinent.

Al cas! Que aquest home ens ha convidat a un espectacle d’aviació que fan en un poble proper i on podrem veure també un museu d’aviació. Tenim el Pathfinder de set places ple, que també ens acompanya el Jonah, el fill mitjà del Jolles. Condueix el Richard, per descomptat, i ens plantem al cap d’aviació cap a les 11:00 h del matí, que hem matinat molt avui.

Ens trobem amb unes instal·lacions (militars?) compostes per dues grans naus i algunes pistes d’aviació. Intento buscar-les al google maps, però no apareixen, només es veu verd.

Les naus resulten ser els dos museus, el primer de la carrera espacial i tota mena d’enginys de les primeres èpoques, coets enormes, motors i càpsules espacials. També hi ha helicòpters i avions de combat. Està tot molt ben muntat, però hi ha tanta informació que et perds una mica.

El segon repassa la història de l’aviació, això no obstant, l’estrella és l’Hughes H-4 Hèrcules, un dels avions més grans construïts mai, de fusta! És espectacular i la seva història també. Teniu l’enllaç per si voleu més informació.

Sortim d’allà una mica embafats de tanta cultura àrea i famolencs, però ens espera una exhibició d’avions. Ens aposentem en mig d’un prat a prop de tot el complex on ja hi ha tots els natius amb les seves gandules, cadires i complements varis. El dia és clar i calorós, però tot i que passa un cert vent fa un sol que espeteguen les pedres i a sobre els avions passen una mica lluny per certa distribució estranya dels espectadors.

Ben aviat comencen a haver-hi desercions, i tot que els aborígens es mantenen ferms, nosaltres ens estem començant a fondre. En una acció ràpida, el Jonah troba un lloc a l’ombra d’un immens avió que ens permet gaudir de tot l’espectacle amb una temperatura més agradable.

De totes maneres la conclusió general és que els museus han molat més que els avions en viu fins que arriben els Thunderbirds, un esquadró d’exhibició de l’exèrcit americà, que ens deixa a tots amb la boca oberta. El Richard ens recorda que hem vist l’últim model d’avió de combat americà, però no ens hem adonat gaire.

Al final i com sempre, encara no han acabat l’última passada dels ocells del tro (o els matadors d’ocells, no tinc clara la traducció) que en Richard ja li han entrat les cuques i ens urgeix a marxar. Aquesta vegada no hi ha cap mena de resistència, tots estem d’acord.

Carles, sento no poder donar més informació tècnica, segur que haguessis gaudit molt més la sortida que nosaltres…