Aventures en família per Amèrica

Avui tocava dia de descans i espera tranquil·la per l’arribada de la resta de l’equip, però la deesa fortuna m’havia preparat altres activitats.

Durant els cinc minuts que va durar el trajecte de la parada del bus a casa de l’Anna i el Dave, el Rich (pare del Dave i septegenari adorable) em va explicar que la seva avioneta (així com qui no vol la cosa, com qui parla d’una bici) tenia el tire pla i que s’havia d’arreglar. Ni punyetera idea de què dimonis era això del tire, però prou feina vaig tenir en entendre que alguna cosa estava espatllada, com per posar-me a preguntar. El cas és que en Rich volia la meva ajuda.

“Cuenta con mi espada” li vaig respondre sense dubtar-ho.

“D’acord, doncs et vinc a buscar a les 8:00h, anirem a esmorzar i després a treballar” va contestar en un perfecte anglès amb accent californià.

“Merda! El primer dia i ja haig de matinar” vaig pensar jo, fent cara d’encantat de la vida.

Dit i fet. Després d’una nit plàcida i de fer totes les feines encarregades via E-mail per l’Elaine (mare del Dave i que mana molt però encara no he vist), com treure les escombraries, donar de menjar al gos i al gat, etc, apareix el Rich i marxem a fer un esmorzar d’hamburguessa i tè.

Al cap de res ja som a l’aeroport i em trobo davant l’aparell esperant enfrontar-me amb el tire. El repasso de dalt a baix i de sobte: collons!!! La roda, ha punxat la puta roda de l’avioneta… no sé, m’imaginava l’aleró trencat, els comandaments espatllats, la hèlix partida, però era la roda. No hi ha res més banal, més avorrit en una avioneta que les rodes. Les bicicletes tenen rodes, els cotxes tenen rodes. Tothom ha reparat una roda. Heu vist mai una bicicleta amb hèlix? No! Per això té el seu punt exòtic reparar-la.

En fi, què hi farem, estem de vacances i només l’espectacle d’estar en un aeroport esportiu ja hauria de valer la pena. A partir d’aquí el matí passa entre el taller mecànic, la pista del parking i el cotxe. A més aconsegueixo conduir el cotxe del Rich, un Hyundai híbrid acabat de comprar que passejo per l’aeroport perseguint l’avioneta.

Queixar-se és gratis, i reconec que en aquest cas totalment innecessari, només ho he fet emportat per la desesperació perquè el Rich, a sobre, em convida a dinar en una cerveseria de producció pròpia que faria les delícies del Porxu i companyia. També admetré que m’ho he passat de conya, xerrant amb el mecànic i anat amunt i avall en un ambient totalment nou per mi.

A més, quan arribem a casa, ja ha arribat tota la tropa! El Diego em fa una rebuda entusiasta, la Ona un “hola” amb abraçada forçada, a la Sira l’haig d’anar a buscar i la Laia, com sempre, un amor.

Ja tornem a estar tots junts. Ara a aprofitar els setmanes de vacances que ens queden. Que seran intenses.

No hi ha fotos de l’avioneta, ho sento. Amb l’emoció se m’ha passat, si hi ha l’oportunitat en faig i les penjo.