Aventures en família per Amèrica

Doncs semblava que no arribaria el dia, i aquí estem, repetint pas per pas el camí que fa uns deu dies van fer la resta de la família.

No esperava posar-me tant nerviós els dies previs, o potser millor dit, el dia abans, però a mesura que passava el dia, el convenciment que em deixaria alguna cosa o que la cagaria en algun moment anava creixent de manera preocupant.

Ja al matí havia hagut de mirar tres vegades el bitllet d’avió per confirmar que no havia perdut el vol per equivocar-me de dia. Tot i que la maleta portava feta des del dilluns, vaig obrir-la i tancar vàries vegades, primer per comprovar que portava (més o menys) tot i després per ficar-hi alguns imprescindibles que anava descobrint per casa i que no havia tingut en compte al principi.

Però no! Ningú s’ha adormit, fins i tot la sogra ha vingut a acomiadar-me (i ha hagut de recordar-me que era el seu aniversari, ja em val!). Els controls a l’aeroport han estat un pim-pam i només he perdut una vegada el bitllet, tot i que al final estava a la butxaca on l’havia deixat.

L’aeroport d’Amsterdam és un espectacle: és enorme, està ple de gent anant amunt i avall i hi ha bars per avorrir. He volgut fer-me una foto al mateix lloc que la colla que hi va anar primer… Però estava tope de guiris així que l’he canviat per les flors de plàstic, que al país del tulipans, també té la seva gràcia.

Menuda xufla el viatget fins a Portland, 11h y 30m sense moure’m del seient. Ni la pantalla per veure pelis ho soluciona. Sort que ho faig per gust!

De Portland a Corvallis en bus. Aquí he tornat a temptar a la sort. L’avió ha arribat a Portland amb una hora de retard, això volia dir que perdia el bus que tenia reservat. He baixat de l’avió sense presses però anant per feina, al control de passaports ha estat un plis, la maleta ha aparegut de les primeres i, Oh! Sorpresa, he trobat el meu bus esperant-me a les 16:10h. Es veu que el bus anava també tard i l’enganxat just que marxava. Així que sense adonar-me ja estava de nou escarxofat en una butaca veient passar quilòmetres.

Potser no us heu adonat, però si no m’he mogut del seient de l’avió en 11h i mitja i la sortida de l’aeroport ha estat fulgurant. Us podeu imaginar com tenia la bufeta … per poc no li munto un espectacle (lamentable) al conductor. Per sort, hem fet una parada tècnica i els dos passatgers i el conductor hem passat pels lavabos de l’àrea de servei.

En un moment (unes dues hores) arribàvem a Corvallis, on ja m’esperava el Ricard, el pare del Dave que m’ha portat a la casa on, per cert, no m’esperava ningú. Aquesta és la família que m’ha tocat.

Ara tocaria explicar les aventures i desventures del Dani a casa dels Jolles sense el Jolles ni els Benítez, però porto 27h hores despert, així serà al pròxim post.