Aventures en família per Amèrica

La primera parada és a Watson Lake, al sud del Yukon. És una parada quasi obligada a tots els que viatgem per l’Alaska Highway. Un dels motius és perquè té un centre d’informació de turistes. L’altre motiu és que hi ha pocs llocs en aquesta carretera on puguis comprar menjar i omplir el dipòsit del cotxe. Al punt d’informació veiem un documental sobre l’Alaska Highway. La va construir l’exèrcit dels Estats Units per a connectar per via terrestre Alaska amb la resta dels Estats Units. Fa 2.450 quilòmetres des de Dawson Creek (British Columbia) fins a Delta Junction (Alaska). La construcció va ser una obra faraònica en un temps rècord. Al govern dels Estats Units li va entrar les presses a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Temien que el Japó els envaís el país entrant per Alaska. Per aquest motiu volien tenir fàcil accés a Alaska per via terrestre des de la resta dels Estats Units. La invasió no va arribar mai, però la carretera va servir per a donar accés a una zona molt remota del continent. Avui en dia el Yukon continua essent un lloc remot i molts aventurers decideixen recorre l’Alaska Highway pels paisatges espectaculars que travessa. D’ençà que hem sortit de Whitehorse no hem parat de veure caravanes, autocaravanes i tota mena de cases rodant. És una ruta molt concorreguda.Al costat del centre d’informació de visitants de Watson Lake hi ha el Signal Post Forest. L’any 1942 un dels soldats que estava treballant en la construcció de la carretera, va clavar un rètol en un pal al costat de l’Alaska Highway. El cartell era de “Danville, Illinois” (el seu poble natal). Altres soldats, també enyorats de casa seva, van imitar el gest. Un cop acabada la carretera, els viatgers de l’Alaska Highway que paren a Watson Lake han continuat amb la “tradició”. L’any 2023 es van comptabilitzar 100.000 cartells d’arreu. També hi ha matrícules de vehicles, sabates i alguna gorra. Menció especial a la quantitat de persones que fan l’Alaska Highway en moto des de Xile, Argentina i Mèxic. És com un lloc de pelegrinatge.

Avui ens creua un “black bear” i veiem un munt de bisons pasturant al costat de la carretera. Estem de sort! Feia dies que vola veure bisons. Parem a Liard Hot Springs. A mi m’encanten les aigües termals, tot i que els poc habituals 26 °C d’avui no conviden a capbussar-te en un bassal d’aigua bullent. Ens han dit que el lloc val la pena de visitar, així que ens hi acostem. L’entorn és espectacular i la zona d’aigües termals és molt xula. Ens banyem una bona estona. Més per la il·lusió que ens fa que perquè ens vingui de gust. L’aigua està tan calenta que costa aguantar dins de l’aigua molta estona. Venir a l’hivern, tot cobert de neu i el termòmetre per sota dels -15 °C ha de ser una passada.

Avui hem dormit a Summit Lake, al costat del llac. En Dani vol fer la ruta de la muntanya del davant, rocosa i pelada. El “Summit peak”. Quan veig el mapa de les corbes de nivell se’m posen els pèls de punta! Les 9 hores que els cartells informatius imputen a la ruta el fan canviar d’opinió. No tenim tant de temps per dedicar a l’excursió. Fem l’excursió “Flower Spring Lake”, “Llac de la flor de primavera”. Com el seu nom indica, és un passeig molt agradable fins a un llac enmig de la tundra, travessant el bosc boreal. Albirem un “moose” i el primer caribú! És un goig poder gaudir d’aquests paisatges sense treure el fetge per la boca.Ara que ja hem estirat prou les cames, toca una tirada llarga en cotxe fins a la pròxima parada. Una “moose” i la seva cria pasturen al costat de l’Alaska Highway com aquell qui res. Tenim la sort de poder parar i observar-les una bona estona.Continuem fent camí per l’Alaska Highway. No sabem ben bé quan, desapareixen les caravanes i les autocaravanes i ens quedem sols a la carretera durant més de 200 quilòmetres. No hi ha pobles ni càmpings ni punts turístics per a visitar. Trobem una única benzinera al cap de 170 quilòmetres. No tenim cobertura de telefonia mòbil des d’ahir. Aquesta zona de British Columbia està molt menys freqüentada que la part del Yukon que hem visitat. Parem a Pink Mountain, en un punt de l’Alaska Highway entre Watson Lake (a l’extrem nord de la província) i Dawson Creek (a l’extrem est). Parem aquí perquè és l’únic lloc on podem acampar en molts quilòmetres. A més hi ha benzinera i restaurant. No hi ha pobles. Ni tan sols cases aïllades. El lloc és ben autèntic. El que ens até al taulell de recepció del càmping (que és també el dependent de la botiga i de la benzinera) xerra pels colzes. En un tres i no res ens assabentem que estem en zona de petroli, que hi ha centenars de treballadors de la petroliera instal·lats a la zona i que sols en els seus terrenys té un campament d’uns 400 treballadors i un altre d’uns 300 treballadors més. Flipem amb tot plegat! Mentre el personatge ens posa al corrent de l’activitat econòmica de la zona i de la seva demografia, va atenent els clients que s’han acumulat fent cua darrere nostre. Van tots amb roba de treball, amb bótes cobertes de fang i amb un o dos packs de cervesa a la mà. Està clar que venen de l’estació petroliera. També està clar a on van: als barracons instal·lats per desenes que hem vist a la vora de la carretera i que anomenen “casa” mentre estiguin treballant aquí “dalt”.El càmping deixa bastant a desitjar. Després dels llocs idíl·lics on hem estat acampant aquestes últimes nits, aquest se’ns fa sense encant. És tan sòrdid que té el seu punt interessant. El millor del lloc és el restaurant, on mengem la típica hamburguesa amb patates. El pub també és tot un descobriment. Sembla un decorat d’alguna pel·lícula de l’oest. Malgrat que l’Ona no pot entrar, en Dani i jo ens hi apalanquem una bona estona per aprofitar el wifi i posar-nos al dia del blog i els contactes amb “l’exterior”. Estem pràcticament sols al bar. El lloc és ben remot.

Arribem a la milla zero de l’Alaska Highway, a Dawson Creek, un dels nuclis habitats relativament grans. La primera idea és passar de llarg i continuar fent quilòmetres cap a Calgary, però la guia ens recomana visitar la ciutat tot fent un “agradable passeig a peu pels carrers del centre” i veure “edificis històrics”. De la informació de la guia sobre Dawson Creek ens quedem amb dues dades: recomana un circuit a peu i parla d’edificis històrics en plural, és a dir, que n’hi ha més d’un. Ens deixem enlluernar per les “pastanaguetes” de fer un passeig a peu i veure edificis històrics imaginant-nos qui sap què. Un cop a lloc veiem que no hem imaginat “correctament”. Ja sigui pel cel gris, l’aire carregat de fum d’algun foc forestal que crema per la zona o pels rètols on s’explica que l’edifici actual ha substituït l’històric, el cas és que la visió del carrer principal de Dawson Creek és més aviat desoladora. Em recorda a una de les escenes de la pel·lícula “Interstellar”, el poble on passa la primera part de la història està constantment cobert d’un núvol de pols que amb prou feines deixar passar una mica la llum del sol. El que sí que val la pena és veure els murals que hi ha pintats a algunes de les parets del centre de la ciutat. El museu del costat del centre d’informació també té la seva gràcia.Després de la visita a Dawson Creek ja agafem la carretera cap al sud. Sortim per última vegada de la província de British Columbia i entrem altre cop a Alberta, després de quasi set setmanes d’haver-ne sortit.

Avui arribem a Calgary. Continuem direcció sud devorant quilòmetres. Estem ja a les grans praderies d’Alberta. El paisatge és un vell conegut. Tinc la sensació de ser “a casa”. Fem una parada ràpida a Sylvan Lake. Per a descansar, estirar les cames i menjar alguna cosa. Vàrem ser a Sylvan Lake fa més d’un any i mig, en ple hivern, per a practicar la pesca en gel. El llac estava cobert d’una capa de glaç de més d’un metre de gruix. Tot blanc i uns agradables 15 graus negatius. Avui el paisatge no té res a veure. El llac ofereix un blau immens, envoltat de platges de sorra fina i un munt de banyistes prenent el sol, remullant-se els peus o practicant paddle surf. És un paisatge al més pur estil Costa Daurada. Suquem una estona els peus a l’aigua mentre piquem alguna cosa per a distreure la gana. Un cop descansats, continuem el viatge fins a Calgary. Arribem a la ciutat a mitja tarda, amb una estranya sensació de ser a casa sense realment ser-hi. Donem per tancada la ruta de l’estiu, però ni l’estiu ha acabat ni tanquem encara l’aventura al Canadà.