Aventures en família per Amèrica

Després d’una setmana de feina a la granja, aprofitant el cap de setmana, la Ona i la Laia s’agafen els dies de festa (aquí es treballa tots els dies) i marxem al parc Nacional de Kluane. Es tracta d’un enorme massís muntanyós on es troba la muntanya més alta de Canadà i la segona de tot Nord-amèrica: el Mont Logan de 5.959 m. Les nostres pretensions són menys agosarades. Un backpaking de dos dies per les rutes que recomana la web del parc serà suficient.

En tenim al cap dues o tres, però les explicacions a la web són una mica confuses. Des de rutes de 59 km que pots fer en un dia (serà en cotxe?) a una altra que explica que el pont que travessava el riu va marxar fa dos anys i que ara s’ha de creuar… com es pugui.

Al centre d’informació, centre cultural i seu del parc nacional a Haines Junction hem d’explicar on anirem, quantes nits serem fora i la nostra formació i material per fer la ruta, no ens deixen gaire tranquils, de totes maneres ens aconsellen fer la Alsek Valley Trail, una ruta de 52 km, que ressegueix el riu Sugden. El truc està que els primers 15 km es poden fer en 4×4 i que el camí està força bé, així que ens quedaran només 11 km per fer d’anada i tornada. Força assumible.

Abans de marxar, fem una visita al centre cultural. Com sempre destaca el xoc de cultures entre els First Nations i els immigrants europeus. La història és per llogar-hi cadires. Resulta que algunes comunitats vivien al nou parc nacional, fent una gestió de l’entorn fruit del coneixement adquirit durant centenars d’anys. Doncs arriben els europeus, construeixen una carretera i decideixen que el que ha quedat és tan maco, que en faran una reserva natural i com a tal no es pot ni caçar, ni recollir res i molt menys viure… per tant, tots els poblats nòmades dels First Nations fora. Resultat: pobles sencers perdent l’arrelament a la terra i depenent de les ajudes del govern. Tots els boscos del parc sense el manteniment adequat, envellint, emmalaltint i perdent bona part de les seves belleses i virtuts. Penseu que les comunitats s’encarregaven fins i tot de provocar incendis controlats per mantenir el bosc jove, actiu i vigorós. Però res, els europeus en sabien més. Sembla que 200 anys més tard (com sempre) intenten posar remei amb un acord de gestió entre les comunitats First Nations i el govern de Yukon i Canadà. Esperem que aquesta vegada vagi tot una mica millor.

Comencem la ruta, iniciem la pista en cotxe i abans d’acabar els primers tres kilòmetres ja ens trobem amb un riu que creua el camí. Ens ho pensem dues vegades, però al final passem amb la Miistaki. És llavors quan coneixem els primers catalans des que vam iniciar la ruta. Es tracta de l’Albert, un català professor al poble de Haines Junction, la seva companya canadenca i família d’ell que l’ha vingut a veure. Han aprofitat el matí per fer una passejada per la mateixa zona que nosaltres volem recórrer. L’Albert ens explica que la resta del camí que havíem de fer en cotxe està força malament i ens planteja alternatives. La que més ens convenç comença just uns kilòmetres més enllà i va pujant una vall fins que 12 km més enllà, on el riu es va menjant la muntanya i aquesta escup pedres completament rodones. La idea, així explicada, és molt atractiva i la distància ens quadra perfectament. El resultat és una mica més decebedor i és que no hem fet ni una hora de camí i ja tenim a la vista el riu, la muntanya i les pedres. De totes maneres les boles de petanca molen!

Hem de tornar a canviar els plans. Decidim deixar de banda el backpacking i anar al càmping de Kathleen Lake, que ja ens han aconsellat a la granja el mateix i l’Albert per maco i sobretot perquè està al costat del King’s Throne Peak de 1.990 m d’alçada, 1440 m de desnivell acumulat i amb prou feines 7 km per fer-los, la idea promet!

El càmping està fins al límit, però aconseguim l’última plaça lliure i ens arribem fins al llac que li dona nom. Com sempre és espectacular i se’ns mengen els mosquits.

L’endemà coronem el tron del rei, suant la gota gorda per l’exigència de la pujada i el sol que pica sense pietat, però gaudint de les vistes i del camí.

Només ens queda acomiadar-nos de Kluane National Park al local de moda, un forn de pa, gelateria, bar i restaurant on coneixem a la Judith Prats, de Cervera! Està aquí treballant de guia turística, però no està gaire contenta amb la feina, així que és possible que ben aviat ens veiem per Catalunya, que ara ja tenim coneguts a la capital de la Segarra.

Marxem amb una lliçó apresa, no vinguis aquí a fer coses petites. El parc només té senyalitzat una mil·lèsima part de les opcions, les aproximacions són quilomètriques i ho has de preparar tot al detall si no vols fracassar. Com a exemple, la caixa per ossos que ens vam haver de comprar per poder fer la nit (que no va ser) fora de les zones habilitades. No em puc ni imaginar el que deu ser una expedició al Mount Logan. Ah! i potser una segona lliçó, això està ple de catalans!