Aventures en família per Amèrica

Avui hem d’arribar tan si com no a Yukon. En Dani comença a treballar demà mateix (molt d’hora, molt d’hora, molt d’hora). Durant un parell de setmanes ens insatal·larem a una granja de cabres prop de Whitehorse, la capital de Yukon. A través de la plataforma WorkAway vàrem contactar amb els propietaris d’aquesta granja fa més de dos mesos mentre començàvem a lligar la logística de l’aventura d’aquest estiu. El tema de les cabres a l’Ona i a mi ens va fer molta gràcia. A en Dani, això de les cabres, ni fred ni calor. A la granja, però, admeten nòmades digitals i tenen StarLink (es veu que és l’últim crit en Internet) i a en Dani això sí que li fa el pes.

A primera hora de la tarda acabem la ruta de la Highway 37 i entrem a Yukon. És un moment esperat, però, francament, tot segueix igual. El paisatge és un continuo de bosc de coníferes i llacs blaus de tots els tamanys. Han desaperagut les cases aïllades que es veien al centre de British Columbia i no veiem cap poble. En un dels llacs veiem una “moose” i la seva cria menjant plantes aqüàtiques. Parem una bona estona i les observem amb tranquil·litat sense sortir del cotxe. Feia temps que volia veure algun “moose”. Passem algunes àrees de servei, totes elles tancades. Comencem a patir pel combustible. El Yukon està desert. Finalment arribem a una àrea de servei que sí que està oberta. Benzinera amb dos surtidors (un està fora de servei), una petita botiga amb menjar per endur i beguda i un petit restaurant. Tot en el mateix edifici. El lloc és per veure’l!

Finalment arribem a prop de Whitehorse, la capital del Yukon. Seguint les indicacions de la mestressa de la granja, al creuar el Yukon River agafem un trencall per endinsar-nos al bosc inmens, just al costat d’un llac, el Marsh Lake. Cinc quilòmetres més sobre una pista i arribem a la granja. És un lloc ben remot. Entrem a la granja i surten a saludar-nos els dos propietaris. La Karen i en Chance. Mentre fem les salutacions pertinents anem fent recompte de cotxes. A primer cop de vista en compto més d’una dotzena en diferents estats de manteniment-abandó. La parella ens comença a bombardejar amb informació. Estan molt contents que siguem aquí i ens volen explicar un munt de coses. Van a tal velocitat que se’ns fa difícil captar tota la informació. Ens parlen de les cabres, de les tasques, d’on dormirem, que l’electricitat és limitada, que ens repartirem les tasques amb no-sé-qui…, La veritat és que no donem a l’abast. Finalment aconsegueixo formular una pregunta: “Quanta gent hi ha a la granja?” Ambdós es miren i comencen a fer recompte. Finalment surten els números: la parella de propietaris, la filla post-adolescent, nosaltres tres i set voluntaris més. Dos alemanys, tres francesos, una canadenca i un mexicà. Ens quedem parats. No sabíem que hi havia altres voluntaris. La Karen ens explica que moltes vegades els voluntaris cancel·len la seva estada a la granja pocs dies abans de venir o, simplement, no apareixen. És per aquest motiu que acostumen a acceptar a tothom que demana venir a treballar. Això fa que, de vegades (com ara), ens reunim una bona colla. La parella de grangers no està gens preocupada per la multitud. Hi ha feina per a tothom! Dit això un quad entra derrapant pel camí cap a la granja. Hi ha quatre persones amuntegades al quad i tres més al remolc que arrosega. En Dani, l’Ona i jo ens quedem mirant l’escena bocabadats. La colla del quad i el remolc ens saluden animadament des del vehicle i nosaltres els retornem la salutació amb un tímid gest de mà. Estem flipant. Aquests són la resta dels voluntaris. La Karen ens explica que, profitant que tots tenien la tarda lliure, han anat tots a passar la tarda al llac amb els caiacs. Ens conviden a entrar a la casa i a instal·lar-nos a la nostra habitació.

De seguida ens avisen per a sopar. És l’únic àpat que fan tots junts. Som tretze. Han afegit una taula petita a l’enorme taula de menjador per poder encabir a tothom. Mengem tots mentre tothom comenta animadament com ha anat el dia. També ens repartim les tasques per a demà. Som tants i hi ha tantes tasques a fer, que cadascú té el seu horari. Sembla que a l’Ona i a mi ens tocarà munyir les cabres i donar el biberó a algun cabrit. No està pas malament per a començar! Quan s’acaba la tertúlia tothom comença a desfilar cap al seu llit. Tres dormen a un antic bus urbà de la ciutat de Whitehorse, dos dormen a una caseta dalt d’un arbre, un en una “furgo” i un altre a una tenda de campanya al costat de la casa. Els únics voluntaris que tenim habitació a la casa som nosaltres! Seria ja hora d’anar a dormir, però encara hi ha molta llum de dia. L’Ona i jo anem a saludar a les cabres i gaudim de la posta de sol. Són ja passades les deu de la nit. Finalment decidim anar a dormir a pesar que encara hi ha llum. És quasi mitja nit. Em fascina com n’és de llarg el dia en aquest “racó” de món.