Aventures en família per Amèrica

Si arribar a Stewart ja va ser una sorpresa, no us podeu ni imaginar el que estat poder entrar a Alaska (EUA) sense visats, ni papers que acreditin que podem fer-ho i de forma totalment legal.

Resulta que Stewart està a la frontera amb Alaska, i que el poble bessó a l’altre costat de la frontera és Hyder, un poble fantasma pràcticament deshabitat i al que només es pot arribar per mar o per la carretera que arriba del Canadà, així que el país veí ha decidit que no val la pena tenir ningú a la frontera controlant qui entra i qui surt, total no pots anar enlloc! El control, però sí que el fan els canadencs, així que has d’anar “al tanto” i portar tota la documentació, si no podries quedar-te en terra de ningú i amb els fantasmes passant una bona temporada.

Ens fa molta il·lusió passar la frontera, per què era una de les opcions que ja havíem descartat. A més a l’altra banda (com si això fos Stranger Things) hi ha un punt d’observació d’ossos i un únic restaurant (però molt famós)  de peix, o fish and chips, com li vulgueu dir.  

Per fer encara més atractiva la zona, seguint l’única carretera que hi ha s’arriba a un impressionant glacera al que li volem fer algunes fotos.

Així doncs, excitats i incrèduls davant la nostra sort, passen la frontera. Efectivament Hyder és un poble fantasma. Quatre tendes de souvenirs que no tenim clar si estan obertes o no i alguns cartells pro Trump ens deixen clar que hem canviat de país.

Arribem sense gaire dificultats per l’única carretera que hi ha a veure ossos i tot i que el lloc és molt maco i els ràngers molt atents i amables, el tema és desencoratjador. Ahir amb prou feines van veure un os i la mitja és de tres o quatre al dia… evidentment no tenim sort i després de passejar una estona per la passarel·la que ens protegeix de la vida salvatge (no sabria dir en quin costat de la tanca hi ha més intel·ligència), decidim continuar camí cap a la glacera.

La carretera es converteix en poca estona en una pista prou transitable, que dona accés a les mines que encara operen a la zona. Estem en plena zona de la febre de l’or i es nota! Anem remuntant muntanya amunt, deixant zones on l’explotació industrial és evident i cada cop tenim menys clar on anem quant en un revolt ens colpeja als ulls una de les morrenes del glacera. És espectacular. Ens quedem embadalits per la bellesa de la zona que només espatlla la boira que ho amaga tot de tant mentre va i bé.

Tornem afamats i desitjosos de gaudir del millor peix de la zona i després d’una parada tècnica al lloc dels ossos per comprovar que avui el comptador continua a zero, ens plantem davant d’una caravana que sembla que fa anys que està tancada. Al costat, però hi ha un petit barracó amb força informació sobre el menú que ofereixen. Però el cartell que més destaca és el que indica que:  “Avui obrirem cap a les 1 pm, un os ha estat intentant entrar a la cuina i anem una mica tard”. Increïble, veritat?

Som els tercers de la cua, i quan finalment la mestressa obre la finestreta cap a les 1: 30 pm, anem demanant les nostres comandes, ens adonem que el tema va per llarg. La nostra amfitriona, una entranyable àvia de quasi setanta anys, s’encarrega de les comandes, de la cuina i, en general de tot plegat. Quan finalment ens arriba el peix, més enllà de les 14 h, sota l’atenta mirada de tots els grups que han arribat més tard que nosaltres, el devorem famolencs. Potser no és el peix més bo que he menjat mai, però el més car, segur! Aquesta bona dona té un negoci aquí muntat que ja voldria més d’un! Cobra uns $35 el plat. Amb la cua que hi ha, calculem uns 100 plats al dia. Pels de l’ESO, si multipliques fa uns $3.500 al dia. Treballa tots els dies de la setmana durant la temporada d’estiu, que deu durar uns dos mesos, així feu números. La resta de l’any, la dedica als nets, li diu a una clienta més tafanera que nosaltres.

Acabem la nostra estada a Alaska creuant ara si, la veritable frontera canadenca. Ens fan les preguntes de sempre: de què treballem? Tenim bitllet de tornada? Quin tipus de classes dones (a la Laia)? T’agrada Canadà, nena (a la Ona)? I ens deixen entrar tot recordant-nos que a finals d’agost se’ns acaba el visat, així que “Aire que vol dir vent!”. El tema de les fronteres, és sempre tan divertit!

Tornem cap a la ruta 37 per continuar el nostre camí. Avui dormirem al costat del Morchuela lake, que hauria de ser un lloc preciós, però és força decebedor. Serà que això és una àrea recreativa i el que havíem vist fins ara eren càmpings gestionats pel govern de BC? De totes maneres ens serveix per descansar, veure una bona posta de sol i provar les xarxes antimosquits, hi ha a cabassos!