Aventures en família per Amèrica

Durant l’estada a Coul Hardbour havíem plantejat dues excursions de cap de setmana a peu, però vist el que teníem a l’abast, vam decidir canviar una de les dues per viatge en canoa a través de la badia que protegeix el poble del mar obert.

Ens vam decidir per la canoa per què hi podíem anar els tres i per què tot i semblar un llac, el vent, les marees i la mala sort de la Laia, segur que ens tocava un dia dur per remar, i els caiacs, si la cosa es complica, es pot fer molt dur.

Prop de la casa, a uns 10 km (perdonin els mariners, però ni idea de quantes milles marines deuen ser) i endinsant-nos en l’entrant que fa de l’oceà quasi un riu, hi ha unes petites illes en les quals podem fer nit. Sembla un bon pla, aprovat pels natius, així que aprofitant que divendres faig vacances, ho preparem tot per sortir dijous tarda.

La tarda es presenta preciosa, carreguem el que sembla que sigui per una setmana a la canoa i amb l’experiència que ens dona una única sortida de dues hores pels voltants de la casa, emprenem una nova aventura. Ens movem ràpids sota el comandament de la Ona que guia la canoa sense timó. Com no podia ser d’una altra manera la calma de la tarda es va tornant en vent que va picant a la cara amb força, així que cada vegada ens costa més remar amb la marea en contra, el vent fent-se notar i les onades desestabilitzant la barca. Finalment, arribem a l’illa contents que encara no sigui de nit, tot i que per moments hem dubtat a aconseguir-ho o fins i tot d’arribar al nostre destí.

Tal com ens havia explicat el Merritt, que per una vegada va estar eloqüent i amb moltes ganes d’ajudar, l’illa té petites zones on posar la tenda i la llenya no falta. Així que muntem el campament, encenem un foc al costat de la platja i a la nostra petita illa, ens preparem per passar una nit al mes pur estil Robinson Crusoe, però sense naufragi.

L’endemà explorem una mica, però tampoc hi ha gaire cosa per veure, ja que endinsar-se a l’illa és difícil per l’espessor del bosc que ho cobreix tot i no hi ha gaire costa que resseguir. Ens remullem els peus i esperem tranquil·lament a què la marea arribi al seu punt més alt i així fer la tornada amb els corrents del nostre costat.

A mig camí parem en una petita platja on venint vam descobrir una casa… al mig del no-res. I sabeu què? No està abandonada! Hi viu un tipus estrany des de fa vuit anys, que es dedica a la fusta (com la majoria de la gent aquí) i que fa, cada vegada que ho necessita, els cinc kilòmetres que el separen de Coal Harbourd per la platja per comprar tot el que pugui carretejar. De gent rara, això està ple.

Arribem just a temps a port per poder dir que hem passat 24 h fora de casa. Ens ho hem passat pipa!