Aventures en família per Amèrica

Ahir, abans d’anar a dormir, li vam donar una altra volta a l’última jornada. Nosaltres volem arribar-nos fins a Sant Joseph Bay. Una altra preciosa platja molt recomanada que afegeix uns 3 km a la ruta. Aquesta vegada l’Ocean i la Myra s’ho salten, ja hi ha estat moltes vegades (de fet la Myra i el Bryce s’hi van casar allà!) i les cames no donen per més.

Ens aixequem d’hora, desmuntem la paradeta i les deixem descansant una estona més. Els 9 km de tornada fins a l’encreuament passen volant, a més no volem fer-les esperar gaire al pàrquing i apressem el pas per aprofitar al màxim les dues hores que ens hem donat per visitar un altre emplaçament de postal.

Deixem les motxilles mig amagades i continuem camí per una ruta, que, com per art de màgia, s’ha eixamplat i millorat substancialment. Acabem d’entrar en una zona molt més turística i preparada per absorbir el número molt més alt de caminants disposats a fer els poc més de kilòmetre i mig que ens separa de la platja.

Ni el camí ni la badia es desmereixen la popularitat de la zona. Arbres gegants i de formes inversemblants, roques col·locades al més pur estil Avatar, es combinen a la perfecció amb les tendes escampades arreu, mentre els seus propietaris gaudeixen de l’espectacle, cervesa en mà, esperant que passi el matí. Ho recorrem tot amb l’ànsia de no perdre’ns res, però sense voler perdre gaire temps i no fer esperar a les natives.

Acabem el recorregut amb temps de sobres, i molt contents d’un cap de setmana de veritables vacances. Ho rematem amb un dinar mes que merescut al Pub Scarlet Ibis, amb la merescuda fama del més remot de la illa.

Arribem a Coul Harbour com sempre, molt cansats, però de molt bon humor quan rebem la mala notícia. Un exalumne First Nation de la Myra, acabat de graduar, s’ha suïcidat. A tots ens cau l’ànima als peus, però la Myra està destrossada. És una ferida que no tanca mai, que es repeteix cada cert temps i de la que sembla no puguis escapar.

La comunitat First Nation en aquesta zona arriba al 50% de la població. Una gent que va ser expulsada de les seves terres, allunyant-los dels seus recursos naturals per viure, com el mar i els boscos, en definitiva extirpant-los la seva manera de viure. Després van aparèixer les Residential Schools, que durant més de 5 generacions van destruir comunitats senceres. El rastre és desolador. Les famílies desestructurades són la normalitat. Mares i pares molt joves (bàsicament adolescents) sense cap coneixement ni experiència de com portar una família endavant desemboca en situacions extremes. L’alcoholisme i la drogaddicció entre els First Nations pot arribar al 80% i, en molts casos, tot aboca al suïcidi.

La Myra ha treballat a l’escola local, amb aquesta realitat, durant prop de 15 anys i a la seva mirada hi ha un fons fosc, negre, que explica com de buida té la seva esperança i les poques forces que li queden per continuar lluitant. Ella mateixa ens explica que, tot i que les polítiques han canviat i s’estan fent passos endavant per corregir tot el que es va fer fet durant més de 200 anys, el mal és molt profund i encara no hi ha llum al final de túnel.