Aventures en família per Amèrica

Ahir, després de l’ensurt de la Myra, i d’assabentar-nos que era el primer backpacking de l’Ocean i de la seva mare (Oh!), reorganitzem una mica la resta de la ruta. Deixem enrere les jornades maratonianes i repartim una mica els kilòmetres a fer.

Avui ens arribarem, sense motxilles, a Cap Scott i tornarem a desmuntar el campament, i desfer mig camí, fins a Fisherman river on acamparem. Això són també uns 17 km, però la majoria sense motxilla i amb tot el dia per caminar.

Pensàvem fer dos grups, però de nou, les natives ens sorprenen i s’apunten a l’excursió. Una altra sorpresa és que cap de les dues havia estat mai a la punta més oest i salvatge de l’illa! La Myra està tan orgullosa de si mateixa, que ni les ampolles dels peus li fan mal.

L’indret és, com sempre, de pel·lícula. Després de passar per camins embarrats i pantanosos, boscos immensos i platges desèrtiques i paradisíaques, arribem a un conjunt d’edificis blancs amb sostres vermells, perfectament cuidats i pintats, amb una gespa tallada a ran i tot cuidat fins a l’últim detall. És tot tan meticulosament net i polit que posa una mica els pèls de punta. Cap Scott, abans que far, va ser una antiga base militar de la Segona Guerra Mundial que ara està regentat per dos nois, contractats per l’estat, que es passen aquí els 365 dies de l’any. L’única sortida més enllà de la que hem fet nosaltres a peu és un mar que ha escombrat la vida molt dels colons que van intentar arribar fins aquí. Així que temps per dedicar-se a la jardineria i el bricolatge, tenen de sobres.

La tornada al camp base encara ens donarà una última sorpresa en forma d’os. A la Laia quasi li salten les llàgrimes en veure’l.

Tornem a empaquetar tot i encara amb més calma que ahir, per tal d’evitar desmais o altres imprevistos, comencem la tornada. Quan 7 kilòmetres més tard, arribem al nostre destí, totes estem d’acord que ha estat un encert partir la jornada en dos, fins aquí ha estat un passeig, però els següents deu kilòmetres haurien estat una tortura.

Plantem la tenda lluny dels banys i apartats del camí, al costat del riu en una petita platja de pedra rodona des de la qual podem veure el pont que creua la nostra ruta. Sense tenir res a veure amb la platja d’ahir, el lloc és idíl·lic.

Es veu que mitja British Columbia està en flames, tot i que aquí no ho sembli, així que hi ha un decret en l’àmbit provincial que prohibeix fer foc en qualsevol indret, i ens impedeix, tot i la humitat present a tot arreu fer un foc a terra que hagués fet el campament encara més perfecte. De totes maneres estem tots força cansats, i poc després de sopar i amb el sol encara resistint-se per marxar agafem el camí cap a les tendes.