Cape Scott

A la part més nord i oest de l’illa de Vancouver està el parc natural de Cape Scott. Un parc amb una història increïble de lluita contra els elements que, en el seu moment, va guanyar la natura. És també un dels parcs naturals més salvatges de la zona i recomanat a totes les guies. Si tenim en compte que la part nord de Vancouver Island és una de les zones oblidades a les guies canadenques, la ruta ha d’estar prou bé.

Es tracta d’una ruta d’uns 45 km d’anada i tornada que et porten des dels boscos semitropicals a les platges de Nels Bight i Guise Bay, amb sorra blanca i fina que no desmereixen per res qualsevol altre de Catalunya o el Carib. Un altre tema és la temperatura de l’aigua, que això és el Pacífic Nord!

Aprofitant el cap de setmana marxem a fer el primer backpacking a l’illa. També s’apunten la Myra i l’Ocean. Tothom està molt emocionat, tot i que la Myra ha estat moltes vegades per la zona, hi ha alguna cosa que la té més excitada del que semblaria normal. Nosaltres, ens deixem portar per la seva experiència com a natives i el consell és fer una primera tirada llarga, d’uns 21 km sense gairebé desnivell per poder dormir a la platja de Nels Bight. Ens sembla una mica agosarat, sobretot per l’Ocean, que mai ha fet una ruta tan llarga, però la seva mare està convençuda, així que no posem gaires problemes.

Mapa de la ruta

Primer dia en vermell. de Cape Scott Trail Parking – Nels Bight (18km)
Segon dia en lila. de Nels Bight – Cap Scott – Nels Bitht – Fisherman River (17km)
Tercer dia en verd (Fisherman River – Joseph Bay – Cape Scott Trail Parking (14km)

Així doncs, divendres, just acabar la meva feina, i sense gaire temps de fer revisió de l’equipatge (el podríem haver fet la nit anterior) sortim cap a l’inici de la ruta. Es tracta d’uns 65 km de pista de grava que la Myra es coneix com el palmell de la mà i que cobreix a una velocitat de vertigen, sense tenir gaire en compte ni la suspensió ni els baixos del seu nou Toyota híbrid. Darrere, marejats com sopes, els tres catalans ens mirem entre espantats i al·lucinats pel ratalli que ens ha tocat viure per sorpresa.

Cap a les 2 pm comencem a caminar, tenim unes sis hores de camí fins a la platja. La ruta és fàcil i està ben marcada el nivell força mantingut i ple de passarel·les que ens permeten, en la majoria dels casos evitar els fangars que cobreixen gran part del trajecte.

Els arbres amb prou feines ens deixen veure el cel, però el dia és esplèndid i no esperem pluges, així que no pot anar a pitjor. Falgueres, coníferes mil·lenàries i troncs morts coberts de molsa espessa, ens acompanyen tot el camí. Portem més de mitja part caminada i tothom sembla força sencer. A més la ruta té la seva part cultural que ens ajuda a parar, trencar la monotonia dels kilòmetres.

Resulta que cap a finals del segle passat dues onades de danesos van intentar assentar-se en aquesta zona. En el moment més àlgid de l’assentament van arribar a ser unes 200 persones, cap de les dues va prosperar, tot i que van deixar força senyals i extensos espais sense arbres per conrear el que fos. El temps, la duresa del terreny i sobre tota la falta d’una comunicació fàcil amb la resta de l’illa, van fer inviable una nova Dinamarca al Canadà. La natura és implacable per aquests indrets. Com a exemple, llegim que el primer vaixell de danesos que va intentar arribar, va naufragar a poques milles de la costa de Cap Scott, després de (suposo) mesos de viatge.

Tornant a la ruta, l’Ocean i la Myra han anat refugiant-se en si mateixes, a un pas força tranquil, però segur. Estem gratament sorpresos de com estan tirant endavant després de 18 km. Quan arribem a Nels Bight, l’espectacle ens meravella, i mentre esperem a reagrupar-nos, passegem per l’immensa platja de sorra fina i mar blau turquesa. El vent és suau i la temperatura ideal. El sol pica, sobretot en comparació a l’ombra crepuscular que ens ha cobert fins ara.

En principi, ens queden uns dos o tres kilòmetres per arribar al nostre destí, però en arribar a la platja, el canvi de temperatura, una baixada de tensió o quelcom estrany, fa que la Myra es desplomi davant dels nostres nassos. Ha perdut el coneixement, i quan es desperta, blanca com el paper, intentem recuperar-la amb aigua i sucre. Decidim que el vent no és tan fort com ens esperàvem en aquesta cala i donem per acabada la jornada. Només ens queda buscar una zona lliure on acampar.

No es tracta d’un càmping a l’ús. És una enorme platja on cadascú planta la tenda allà on millor li convé, prou lluny de la marea, això sí. Acampada lliure. Mentre plantem el campament, descobrim on està l’aigua “potable” i preparem el sopar, va caient la tarda i una impressionant posta de sol ens conclou el primer dia de ruta que ha estat fins i tot millor del que esperàvem tot i l’ensurt final.