Aventures en família per Amèrica

Un dels pocs llocs que recomana la guia del Canadà per visitar al nord de Vancouver Island és Cormorant Island on hi ha, entre altres atractius, Alert Bay, una petita comunitat de First Nations. Cormorant Island es troba a uns 40 minuts en ferri de Port McNeil, a la costa nord-est de l’illa de Vancouver. Així doncs, avui hem decidit treure el cap per Cormorant Island. Per les dimensions de l’illa, decidim demanar les bicicletes a la família Connaty. Deixem el cotxe aparcat a la petita terminal del ferri a Port McNeil i embarquem amb les bicis. El viatge en ferri és curt i fa un dia espectacular. Gaudim del trajecte a la coberta del vaixell. Veiem l’aleta dorsal d’un cetaci. Una de les passatgeres assegura que és una balena geperuda. Nosaltres no en tenim ni idea i ho donem per bo!

Un cop a Cormorant Island recorrem en bicicleta el carrer que ressegueix la platja oest de l’illa des de la mateixa terminal del ferri fins al punt més al nord del poble. Allí hi ha el centre cultural U’mista construït i regentat pels mateixos First Nations de l’illa. D’ençà que els primers europeus van arribar a la zona, un munt d’objectes tradicionals fets pels natius de valor incalculable van anar sent exportats a museus europeus i col·leccions privades d’arreu del món. Amb l’entrada en vigor de l’”Indian Act” a finals del s. XIX molts més objectes van ser requisats amb motiu de la prohibició de la celebració de festes, cerimònies i trobades de First Nations. Des de fa relativament poc i amb l’ajuda del moviment “Truth and Reconcilation” que inclou totes les estructures del país, la comunitat d’Alert Bay ha anat recuperant molts d’aquests objectes. Actualment, estan exposats al centre cultural U’mista junt amb la història de la comunitat. L’exposició m’encanta. Hi ha un munt d’informació, d’històries d’objectes … Ens hi passem una bona estona. S’hi fa una menció especial a St. Michaels Residential School.

Aquesta va ser una de les 139 “escoles” impulsades pel govern del Canadà des del 1883. Dirigides per congregacions religioses, l’objectiu era “reconvertir” els infants indígenes a la manera de fer dels colons europeus. Amb un objectiu tan terrorífic, ja us podeu imaginar que els Drets Humans en aquests centres no en contemplaven en absolut. “To kill the Indian in the child” (“Matar a l’indi de dintre l’infant”). Tota una declaració de principis. El que em sembla més esgarrifós de tota aquesta història és que l’última “Residential School” va tancar l’any 1996. Com aquell qui diu, “fa quatre dies”. Persones de la meva generació han anat a aquest tipus de centres. En el mateix moment que compràvem la imatge del Canadà com un país pacifista, extremadament respectuós i acollidor. Em sembla una aberració. El cas és que de l’edifici de l’antiga “Residential School” no en queda ni rastre. Estava just al costat d’on ara hi ha el centre cultural U’mista. Va tancar el 1975 i va quedar abandonat. Des de llavors romania dempeus en un estat decrèpit, dominant encara el paisatge de la comunitat des de la costa. Finalment va ser enderrocat l’any 2015. Va ser un acte molt emotiu per la comunitat de l’illa i per totes les comunitats (algunes molt llunyanes) on encara viuen alguns supervivents. Dos punts a destacar d’aquesta última frase. El primer: “supervivents”, així és com es refereixen a les persones que van estar internades en aquests centres. No tots els que varen estar internats en aquests centres van sobreviure. El segon: la majoria dels infants eren internats a centres molt allunyats de la seva comunitat, de vegades a altres províncies. D’aquesta manera evitaven les visites de les famílies i s’asseguraven de tallar la relació amb la comunitat d’origen. I ja paro, que, com diria en Dani: “començo amb el tema i no acabo mai”. En tot cas, el centre cultural U’mista és la mostra que els temps estan canviant. A poc a poc, el país, amb els natius al capdavant, estan emprenent el camí de la cura cap al reconeixement, l’acceptació i l’orgull de les comunitats indígenes.

Mengem un pícnic a l’entrada del centre cultural mentre observem com tallen un tòtem per alguna persona important de la comunitat que ha mort recentment. M’adono que el que hem vist dins del centre cultural no és sols història, és també el present d’aquestes comunitats. Encara existeixen, malgrat tot. L’illa està plena de tòtems. Alguns molt vells i altres ben nous. Un cop hem agafat forces, decidim fer l’expedició de la tarda fent un recorregut pel sud de l’illa. El passeig transcorre per una zona de bosc plujós frondós. No posa enlloc que no es pugui anar en bicicleta per la zona, així que assumim que es pot. El que veiem després és que el camí certa dificultat per a fer-lo a peu. Ja no et dic intentar recorre’l en bicicleta! Acabem carregant les bicicletes a l’espatlla a la manera “Tour Malet”.

Arribem esbufegant al poble. Contents i cansats. Tenim encara una estona abans no surti el ferri cap a Port McNeil. Hi ha pocs llocs on beure quelcom i acabem anant a l’únic establiment que sembla obert. Resulta ser un restaurant amb una terrassa enorme amb vistes espectaculars del mar. Som els únics clients i ens podem permetre el luxe de triar lloc on seure. Una de les treballadores ve a agafar-nos la comanda recomanant-nos els plats especials del dia: “Fish & Chips” i peix al curri. Demanem sols begudes, ens esperen per sopar a casa dels Connaty. La dona insisteix amb els plats especials del dia, que el peix és acabat de pescar. L’Ona li fa ullets quan torna a oferir el “Fish & Chips”. En Dani i jo ens decantem pel peix al curri. Tal com ens ho ha venut la dona (que resulta ser la cuinera) no li podem pas dir que no! Gaudim de valent amb els plats de peix, les vistes al mar i una llum especial de mitja tarda. És un moment d’aquells especials que, sense haver-lo planificat, et queda un molt bon record.