Aventures en família per Amèrica

Em desperto d’hora seguint la inèrcia frenètica de l’última setmana. Fa quatre dies estàvem a Calgary desmuntant el que havia estat casa nostra durant quasi dos anys i tancant la nostra vida a Alberta. La panoràmica d’una habitació petita i sense encant que no conec em recorda que ara mateix som a Victoria, capital de British Columbia, al sud de Vancouver Island. Les imatges de l’arribada a l’hostal d’ahir a la nit m’apareixen en forma de flaix. Recordo la primera impressió que vaig tenir de la ciutat. M’aixeco amb ganes de canviar-la.

L’hostal sembla desert. Deambulant pel passadís entre el bany i la cuina comunitaris em debato amb la classificació de l’establiment. Acabo rendint-me i el situo a la categoria de surfista-decadent que vaig intuir ahir a la nit en arribar. Mentre esmorzem, amb en Dani estudiem el mapa de la ciutat i ens deixem aconsellar per la guia del Canadà (herència de l’Àngels). Decidim llogar bicicletes i conèixer Victoria a cop de pedal.

Sortim “massa d’hora” de l’hostal. Els habitants sense-sostre del costat de l’establiment on ens allotgem tot just comencen també el dia. En tombar la cantonada del carrer per enfilar l’avinguda principal ens adonem de tres coses: la densitat de sense-sostre a Victoria és alta, es concentra en un parell de carrers i acampen en tendes de tots les mides, colors i condicions a la vorera de l’avinguda principal. A primer cop de vista sembla un càmping de la Costa Daurada en ple mes d’agost. Al segon cop de vista potser recorda més a un festival de música passat de voltes. Al tercer cop de vista ja no vols mirar més. És un paisatge inquietant i desolador.

Anem directes al lloguer de bicicletes i ens deixem aconsellar pel propietari de la botiga. El circuit que voreja el mar és molt bonic. Ens el recorrem tot, amarant-nos d’humitat i d’olor de sal: del mar! Feia molt de temps que no el vèiem i es troba a faltar.

També per recomanació, dinem a un Fish&Chips lluny del centre de la ciutat. És un local diminut i amb molta solera. Molt autèntic.

Ja de tornada al centre de la ciutat, parem davant l’estàtua d’en Terri Fox, un dels herois nacionals. A principis dels anys vuitanta va començar a corre pel Canadà per recollir fons per a la investigació i la cura del càncer. “Marathon of Hope”, la marató de l’esperança. La idea era travessar el Canadà d’est a oest, de costa a costa, corrent. Dades importants sobre la marató de l’esperança: en Terri corria amb una sola cama, li van haver d’amputar l’altra dos anys abans a causa d’un tumor; en cent quaranta-tres dies va corre 5.373 quilòmetres (uns 42 quilòmetres diaris); va haver d’abandonar per motius de salut i va morir l’any següent de metàstasi als 22 anys. Malgrat que no va aconseguir travessar el Canadà, la seva gesta va mobilitzar a tot el país i avui en dia, més de quaranta anys després, encara hi ha curses que commemoren la gesta. Cada any es continuen recollint milers de dòlars per a la investigació i la cura del càncer gràcies a Terri Fox. També és un heroi per a mi. Quin paio!

Acabem la jornada passejant pel centre de la ciutat, fent un gelat i preparant la jornada de demà.