Aventures en família per Amèrica

Com era d’esperar, al final tot s’ha precipitat. Setmanes i setmanes pensant, planificant i esperant iniciar la ruta d’aquest estiu i el dia 1 de l’aventura ens agafa per sorpresa i quasi a contrapeu. Ja sabíem que passaria. Ho vàrem veure l’any passat, vivint com a espectadors el retorn a la Península d’altres PPVV. Llavors ja vàrem prendre notes molt valuoses de l’operació Retorn, amb vista a que nosaltres els hi seguiríem l’estela l’any següent. Ja us podeu imaginar que la llista de coses fer abans de tancar l’aventura a Calgary és llarga: buidar la casa, recuperar la fiança, gestions al banc i a l’institut de les noies, cancel·lar els contractes de serveis de la casa …, I a tot això se li ha d’afegir la gestió emocional. Tallar les relacions que hem tingut amb un munt de gent aquests dos anys no és fàcil. Han sigut dos anys viscuts molt intensament on la xarxa d’amistats ha sigut un pilar essencial per a tots: els que marxem i els que es queden.

Recapitulem. Amb ganes d’un canvi d’aires i de començar a planificar la nostra sortida de Calgary, tornant de les vacances de primavera ja vàrem a calenderitzar el procés. S’iniciava el compte enrere. Sí, ja ho sé, soc una ànsies, però necessitava visualitzar la sortida amb prou antelació. La cosa va quedar més o menys així: a finals d’abril, just acabada la temporada d’esquí, començàvem a vendre el material de neu; al maig arribava el torn als objectes dels quals podíem prescindir fàcilment; a principis de juny donàvem sortida als ítems de més necessitat i ja l’última quinzena de juny hem acabat desfent-nos dels imprescindibles amb un típic “yard sale”.

Per primera vegada hem sigut nosaltres els que hem venut andròmines de tots tipus. Han sigut les nostres coses les que s’han exposat al jardí. Amb la sensació de llibre obert. Com si els que han vingut a visitar el nostre “yard sale” poguessin “llegir” la nostra vida a Calgary a través de les nostres pertinences escampades sobre la gespa. Com jo “llegia” inevitablement quan anàvem de “yard sale” amb l’Àngels les primeres setmanes a Calgary fa quasi dos anys. Sembla una eternitat. I ara som nosaltres els que marxem i passem el testimoni als que es queden. Ja siguin acabats d’arribar al Canadà o veterans a Calgary. Ara, els objectes que formaven part de la nostra vida a Calgary, han passat a formar part de la vida d’algú altre. No em deixa de fascinar. És com el cicle de l’aigua, el de la matèria o el de la vida aplicats als objectes que acumules a casa. Poesia de la reutilització cíclica i de vides encreuades en estat pur.

Entremig encara hi hem encabit una escapada a Saskatchewan, una barbacoa de comiat multitudinària a casa nostra, una ruta a Waterton (tres dies, dues nits), una ruta Moraine Lake – Lake Louise i el rodeo d’Innisfail. Molt intens tot.

I així a arribat el dia d’acomiadar a la Sira a l’aeroport. La ruta d’aquest estiu, per logística i durada, l’hem fet opcional. La Sira es va apuntar instantàniament a l’opció de tornar a Catalunya. Qui ho havia de dir! L’oferta d’un estiu de piscina amb els cosins, gelats a la Xixo i quedar amb les amigues era molt més atractiva que una ruta llarguíssima per un racó perdut del Canadà fent el hippie amb la família. No hi ha color! La idea era començar la ruta d’aquest estiu el mateix dia que facturàvem a la Sira cap a Catalunya, però la llista d’encàrrecs encara culejava. Necessitàvem un dia més a Calgary.

Sortim de Calgary amb un dia i mig de retard respecte a la previsió. Podríem dir que la previsió era massa optimista i que no comptava que els dies sols tenen 24 hores. En fi, que ja estem de vacances i cap a Vancouver, enfilant la Transcanadian des de Calgary direcció oest. Al cap d’un parell d’hores llargues deixem la província d’Alberta i entrem a la “Beautiful British Columbia”. A mesura que ens endinsem al cor de les Rockies, la temperatura va caient i el paisatge va sent més verd i més humit. Parem en un dels molts càmpings que hi ha al llarg de la Transcanadian al seu pas per Revelstoke, passat Golden. És molt tard, malgrat que encara queda llum de dia. Es nota que fa menys d’una setmana celebràvem el solstici d’estiu. Muntem les tendes i no ens queda temps per res més que per a dormir. Ha sigut un dia moooooolt llarg. De fet, ha sigut una setmana molt llarga. Amb moltes coses per fer i poc temps per a processar-ho tot. Ja no tenim casa a Calgary i tot el que tenim ho portem al maleter de la Miistaki (el nostre cotxe). Som uns rodamons. Ho hem aconseguit, comença l’aventura!