Aventures en família per Amèrica

Ens llevem segurs que el pitjor ha passat i que la baixada des del llac, sense ser un camí de roses, no pot ser, ni de bon tros, com el dia d’ahir. Tranquil·lament, sense pressa, desmuntem el campament. Tenim tot el dia per fer els 11 km que ens separen del cotxe. A més a mig camí ens hem de trobar amb el Dani, que ens vindrà a buscar per fer l’última part amb nosaltres, així ens ho prenem amb calma, en part, per foragitar els fantasmes que ahir ens van perseguir bona part de la jornada.

La primera part del camí ens recorda que fàcil no serà el dia, el camí està ple de neu i hem de continuar fent servir la tecnologia per no perdre la ruta. De totes maneres, la nit ha gelat el metre i mig de neu que encara queda per tot arreu, així que aconseguim caminar amb bon pas.

El dia amenaça a pluja però la temperatura molt agradable, de moment. A mesura que anem perdent alçada, va desapareixent la neu, però els llocs on encara hi ha, és més flonja, així que el camí es converteix en una gimcana de posar i treure spikes i decidir entre caminar enfonsats per la neu o anar camp a través al costat del camí.

Per sort el camí baixa força ràpid i deixem tota aquesta zona de jocs just al punt del migdia, quan fem una parada per recuperar forces.

Portem ja mig camí i comencem a estranyar-nos de no trobar el Daniel. De totes maneres, sabem, gràcies al telèfon per satèl·lit (no tenim cobertura normal d’ençà que vam començar a caminar divendres), que està a lloc. El camí cada cop és més fàcil i clar. La neu ja només és esporàdica i els ànims estan a dalt de tot. Xerrem animadament i quan ja no ens queden més que uns pocs kilòmetres per arribar seguim sense notícies del Daniel. El que sí que ens trobem és un grup de cinc excursionistes que pugen a passar uns dies al llac, o com a mínim això ens diuen un cop ens hem tret les sabates, mitjons i arremangat els pantalons per travessar un riu que creua el camí. Poc més de cinc metres de llarg i l’aigua fins als bessons, res important. No gaire diferent és el següent riu que passem, aquesta vegada ja pensant en els cops que ens tocarà treure roba. Tot i que no poden ser gaires, ja que amb prou feines ens queda un kilòmetre.

I quan ja hi som, quan amb prou feines ens queden 500 metres per arribar al cotxe, ens trobem amb el RIU. Prop de 15 metres d’ample, l’aigua baixant amb força i profunditat suficient en alguns llocs per cobrir-nos. Sembla una broma de mal gust. Busquem algun pont o com a mínim un pas una mica practicable, però res. Provem de tirar algun tronc per poder passar per sobre o que ens ajudi a creuar, però només aconseguim veure com marxa corrent avall davant la nostra mirada atònica.

Finalment, decideixo tirar pel dret, em trec sabates, mitjons i pantalons i amb la motxilla a l’esquena intento passar per la part que sembla menys fonda, però clar, és la que porta més corrent i un cop a mig camí haig de fer marxa enrere per evitar caure i anar riu avall.

Ja vaig completament xop, però com a mínim la motxilla s’ha salvat. Faig un segon intent per una zona on el corrent sembla més suau i, no sense dificultat, aconsegueixo passar. L’aigua està gelada, però no hi ha temps per perdre. Deixo la motxilla i torno a creuar. Quan arribo la Ona ja està en calcetes i top, disposada a passar. I així, a poc a poc, amb més o menys sort passem tots a l’altra riba. Estem completament mullats i entumits, però tant la Laia com la Ona tenen la roba eixuta a dins les motxilles que s’han salvat. Així que poc després tot ha quedat en un bon ensurt, o broma pesada.

Ara ja sabem per què el Daniel no ens ha vingut a trobar… maleït riu! També descobrim que el cotxe està a uns cinc kilòmetres pista amunt (on hi ha la tanca que talla el camí) i que està tothom una mica preocupats per nosaltres. Tot s’ha anat allargant i s’ha fet més tard del que teníem previst.

Un cop al cotxe, respirem tranquils i avisem a tothom que ja som a “salve”. Ha estat una aventura que no oblidarem en molt de temps. Com diu el Julian: “Hasta la punta del rabo, todo es toro”