Aventures en família per Amèrica

Al matí ens aixequem entumits i intentant recuperar la calor perduda durant la nit. Els sacs han anat justets per suportar els graus sota zero de la nit. Tot i això, després d’un te calentó, recuperem els ànims.

Avui és la jornada més dura, tenim per endavant 18 km però amb poc desnivell. L’únic problema real hauria de ser la més que probable neu, però portem els spikes, així que tothom en marxa.

Tal com definirà més endavant la Laia, com als videojocs, anem passant pantalles. La primera consta d’una pujada, ja sempre sobre neu, amb molt desnivell que ens ha de portar fins a la cresta del Southfork Mountain. El desnivell és tal que en alguns moments caminem de quatre grapes per mantenir l’equilibri i no caure muntanya avall.

La segona pantalla, sembla més assequible, crestejar per una lloma no és gaire difícil… fins que la lloma desapareix i deixa pas a una escarpada paret que superem mig grimpant, mig caminant.

A partir d’aquí apareix una nova dificultat que no teníem prevista. Cada cert temps apareixen grans extensions cobertes de neu, de fins a metre i mig, però que no té la consistència suficient per aguantar-nos, així que cada vegada que hem de creuar una d’aquestes masses de neu, la marxa es fa més lenta i penosa. Ja fa estona que tenim tots els peus molls, per sort el temps ens respecta i tot i que està núvol, no cau ni una gota.

Aconseguim passar les bandes de neu cap al final de migdia. Una altra pujada força empinada ens portarà a una de les pantalles més dures de la jornada. Està tot tant colgat de neu, que no podem seguir la ruta tal com està plantejada i hem de continuar crestejant, aquesta vegada sí, per riscos verticals sense fons. Alguns passos fan veritable por, i hem de mantenir-nos alerta tota l’estona per no cometre cap error. Els barrancs a costat i costat semblen caure centenars de metres, i no és fins que deixem enrere l’últim tram de penya-segat que no respirem tranquils.

A partir d’aquí, ens tornem a dir, tot hauria de ser més fàcil, ja hem passat la pantalla més difícil. Des d’on som ja podem veure el nostre objectiu, força lluny, tot s’ha de dir, però com a mínim el veiem i el camí sembla clar, resseguir la falda de la muntanya, clara i sense entrebanc per endinsar-nos en un bosc sense perdre alçada que ens portarà finalment al final d’aquesta eterna segona etapa. La baixada és fàcil, hem recuperat el bon humor i tot i la fatiga caminem amb alegria, apressant el pas, però de sobte tornem a canviar de pantalla i apareix el bosc que no semblava tan dens ni tan tenebrós des de la distància. El pitjor és que desapareix el camí i apareix de nou la neu flonja i de gran alçada. Tot plegat ens mata. Amb prou feines ens queden 4 km, però es fan interminables. Caminem molt a poc a poc, esquivant blocs de neu, amb els peus xops i buscant el camí amb l’aplicació del mòbil. Ens plantegem deixar-ho per avui, però estem tan a prop que no cedim.

I a poc a poc, acabem la pantalla, i comencem l’última part del videojoc. Estem a sobre del llac, a uns 500 m, però amb una baixada quasi vertical, que fem mig caminant, mig tirant-nos per la neu i finalment, arribem.

Neu, neu per tot arreu menys, per sort, on poden posar la tenda. Estem molt cansats, contents d’arribar al llac, que mig congelat, ens rep blanc, explicant que la següent jornada tampoc serà fàcil.