Aventures en família per Amèrica

Avui tenim pensat visitar Fort Walsh, un centre històric que hi ha prop de Cypress Hills Provincial Park. També un altre ítem a la meva llista de “coses per fer a Saskatchewan”. Ahir a la nit a algú se li va ocórrer consultar la pàgina web i va descobrir que no obren fins dimarts vinent. La informació ens xoca. Poques coses que tenen per a visitar a la zona i se’ls acut iniciar la temporada de visita a Fort Walsh un cop passat el cap de setmana llarg més turístic de tot l’any al Canadà. Un cop exposada la informació al grup, decidim anar a visitar el fort igualment. La llista de “coses per fer a Saskatchewan” no és pas gaire llarga i tenim l’esperança de poder veure l’exterior de Fort Walsh. El trajecte fins al punt val la pena. El paisatge és purament agrícola. Quilòmetres i quilòmetres de camps de blat, amb un cel immens estampat d’enormes núvols. La fauna també es deixa veure: antílop nord-americà, rapinyaires, algun coiot i un porc-espí. Aquest últim en pèssimes condicions a causa d’un atropellament. Fort Walsh es troba en un lloc realment remot. Pel que tinc entès, els forts els construïen en algun punt estratègic. Alguns d’ells van acabar originant pobles i ciutats habitades actualment. No és el cas de Fort Walsh. Suposo que a finals del s. XIX el lloc devia tenir el seu què, però actualment no hi ha res en quilòmetres a la rodona. I és precisament aquest el seu encant. Deixem enrere els immensos camps de blat i la carretera remunta fins a un altiplà de terreny irregular amb petits turons suaus.

Sorpresa majúscula quan, arribats a l’entrada del centre d’interpretació, les portes automàtiques s’obren de bat a bat en detectar-nos. Veiem el vestíbul de l’edifici, amb tots els llums oberts i dues persones vestides de rànger somrient-nos a l’altre cantó del taulell de recepció. Ens quedem parats. El lloc és obert, malgrat la informació de la seva pròpia pàgina web! Segons sembla, la informació a la pàgina web oficial no és correcta i que no hi ha manera de modificar-la, així que, som dels pocs visitants que esperen tenir avui. No és precisament un lloc on et deixes caure per casualitat. Després de veure un documental de vint minuts, passejar-nos per l’exposició i gaudir de la visita al fort on el guia ens n’ha explicat tots els ets i uts en quasi dues hores de xerrera, hem entès per què se’ls va ocórrer construir el fort aquí. El cas és que el lloc, cap allà a finals del s. XIX era prou concorregut. Era zona de pas per a diverses poblacions de natius i alguns Métis. Està molt a prop de la frontera amb Montana (EUA) i el contraban de whisky començava a donar problemes. Havia arribat el moment de pacificar la zona i van muntar el destacament. Fort Walsh i tota la resta de forts que es van construir en aquella època tenien múltiples funcions: zona de seguretat, lloc d’intercanvi de mercaderies, correu i imposició de la llei del Canadà (el país acabat d’estrenar). Amb l’erradicació del contraban de whisky, el trasllat forçós dels grups dels natius a les reserves i el fet que Fort Walsh estava molt lluny del ferrocarril (passa per Maple Creek), el fort va acabar sent desmantellat cinc anys després de la seva construcció. Com a fet interessant (entre d’altres), a Fort Walsh va ser on el guerrer Tatanka Iyotake (Bou assegut) líder dels Lakota es va negar a acceptar cap pacte amb la Policia Muntada del Canadà. Al seu retorn als EUA, Bou assegut i la seva comunitat va acabar rendint-se a l’exèrcit dels EUA pocs anys més tard.

Després de la visita guiada al fort, hi ha ganes de caminar per la zona. El paisatge és molt diferent del que hem vist a les Rockies i a les planúries d’Alberta. Arribats a aquest punt, fem dos equips. La meitat del grup torna al centre d’interpretació i l’altra meitat del grup recorrem l’itinerari proposat per a descobrir els voltants del fort. Turons suaus coberts d’un mosaic de prat verd, rierols, boscos de fulla caduca i boscos de pins. Feia temps que no veiem aquest paisatge. El cel canviant, tan bon punt mostra un sol radiant com es cobreix de núvols grisos. Ens plovisqueja de tant en tant. Poca cosa. Estem de sort, perquè cap de nosaltres porta res per a protegir-nos de la pluja. La caminada val la pena. L’Ona acaba fent amistat “de per vida” amb un dels cavalls que pastura per allí. Arribem contents al centre d’interpretació.

L’equip no-caminador ja ens espera al càmping, amb una sorpresa en forma de pernil Jabugo (que han comprat a preu d’or a una gran superfície de Calgary). L’exquisidesa l’acompanyem amb pa fet a casa, gentilesa d’en Daniel (un PPVV) i d’oli d’oliva de Huelva d’importació poc ortodoxa (millor no preguntar). Quin regal! La conversa gira, inevitablement, entorn del menjar, de plats de casa i tot allò que trobem a faltar. Ens instem abans de l’estiu a fer un àpat comunitari amb tots aquests plats que trobem a faltar. Prometo col·laborar-hi amb una safata de croquetes 🙂