Aventures en família per Amèrica

Aquest matí fem una caminada per explorar el parc provincial on hi ha el càmping. Sorprenem una “moose” (ant) i a la seva cria (no més gran que un pastor alemany) mentre creuen un rierol arran del camí. Estem molt contents. Per a la majoria és la primera vegada que veuen un “moose“.

Ens arribem fins al centre d’informació del parc on ens atén una entranyable “rànger” que, a jutjar per les aparences, a Espanya faria ja uns anys que estaria jubilada i passaria els dies fent ganxet. Malgrat tot, fa la seva feina i ens informa sobre l’exposició que es pot visitar en el mateix centre d’informació. També reparteix llibrets d’activitats i llapis de colors a l’Emma (de quatre anys) i a les dues adolescents, que se la miren amb les celles aixecades. Amb un discret cop de colze per a cada una, acaben agafant el material. Demanem informació a l’adorable senyora sobre coses per a visitar. Entusiasmada, ens torna a explicar que podem veure l’exposició “molt interessant” (insisteix) del mateix centre d’informació on ens trobem. Quan li preguntem sobre quelcom per a visitar fora del parc immediatament ens contesta que no hi ha res més per a visitar, que el parc natural és “tot el que hi ha per aquí”. Aquest “aquí” vindria a ser la zona compresa a 100 quilòmetres a la rodona. Sembla que la guia turística herència de l’Àngels, Internet i l’oficina d’informació coincideixen: a Sasketchwan no hi ha res. Més tard descobrim que el càmping (que s’estén per gran part del parc natural) ofereix un gran ventall de serveis i activitats als seus campistes. Tenda de queviures, pizzeria, menjar per emportar, camp de mini-golf, lloguer de canoes …, La idea és que els turistes no hàgin de sortir del càmping durant la seva estada. Seria l’equivalent a una “ciutat de vacances” en la versió rústica “Canadà country side”. Visitem l’exposició del centre d’informació del parc mentre rumio on anirem demà.

La tarda la passem al museu de Maple Creek, el poble més proper. És un dels ítems anotats a la llista de “coses per fer a Saskatchewan”. L’edifici és l’antiga escola, situada al centre del poble. Construïda a principis del s. XX, la van projectar per donar servei a la incipient ciutat que creien que acabaria essent la “Chicago del Canadà”. Pel que sembla, alguna cosa no va acabar de rutllar i ara mateix, cent vint anys més tard, la població ronda els 2.000 habitants. La persona que trobem al taulell de l’entrada està més astorat que nosaltres en veure turistes decidits a visitar el museu. Un cop feta la breu presentació del que veurem en el museu, li toca a ell fer les preguntes: d’on som, què hi fem a Maple Creek, quant temps ens hi quedarem, a on ens allotgem…, Està realment meravellat que hàgim entrat a visitar el museu. El lloc és autèntic. L’edifici ha tingut poques renovacions en l’últim segle. És un edifici enorme. De sostres alts amb motllures (que farien les delícies del nostre arquitecte de confiança) i grans finestrals. Pel que ens ha explicat el de l’entrada, l’escola va estar en funcionament fins a l’any 1986, quan van inaugurar el nou edifici per a l’escola, ja dimensionat per a la població real del municipi. De l’antic edifici no sabien què fer-ne i van estar a punt d’enderrocar-lo. Per sort, alguns veïns en van veure el valor, el van comprar per 1 dòlar i van decidir transformar-lo en un museu. Cal fer menció a l’empresa d’aquestes persones que, amb pocs recursos i moltes ganes, han aconseguit reunir en aquest museu gran quantitat d’objectes i informació de la contrada. El que abans eren les diferents aules de l’escola, ara són les sales d’exposició, dedicades a diferents aspectes de la vida a Maple Creek des dels seus inicis.

Com sempre, m’hi quedaria tooooota la tarda. Quan me n’adono ja és hora de tancar i la majoria de la colla ens espera a fora. Toca passeig pel poble i visita a la cerveseria local recomanada a la guia. Està tancada! En arribar davant del local hi ha un rètol que informa la clientela que, aprofitant el cap de setmana llarg, han agafat vacances. No m’ho puc creure! En Dani somriu sorneger mentre me’l miro amb cara d’incredulitat. Adaptació al medi: busquem un altre lloc. “Sant Google Maps” en localitza una altra cerveseria a pocs metres. Aquesta no surt a la guia. El local està ple fins dalt. Els parroquians ens repassen a tots de dalt a baix sense gaires ganes de dissimular. Suposo que el fet que hàgim entrat tots deu en tromba xerrant animadament i rient, ha ajudat a crear certa expectació. El propietari de la cerveseria, amb bon encert, ens convida a instal·lar-nos a la terrassa, força menys concorreguda. Un cop escarxofats a les butaques exteriors, amb el solet a la cara i una beguda entre les mans, la tarda s’escola amb converses, anècdotes i riallades a cor que vols. L’opció de la terrassa ha sigut, sense dubte, la millor opció. Estem sols. Al cap d’una estona surt el propietari del local amb les preguntes de rigor (d’on venim, què hi fem al poble, on ens allotgem…). Segons diu, ha fet una juguesca amb la seva dona sobre les possibles respostes. Jo crec que ha acabat apostant tota la clientela que hi ha dins del local que, a jutjar pel que és el poble, deu ser bona part de la població cervesera de Maple Creek.

Al vespre toca barbacoa. Ja en som uns experts. Hamburgueses, botifarres i algun entrecot. Tot ben acompanyat de mil-i-una salses. I de postres, marshmallows torrats amb les últimes brases del foc. Càmping al més pur estil canadenc.