Aventures en família per Amèrica

Al Canadà, encara que no ho sembli, el cap de l’Estat és el rei d’Anglaterra, ja que forma part de la Commonwealth, tot i que crec que no té gaire poder (ni executiu ni moral) sobre el país. En tot cas, el que va passar en el moment de fundar-se el Canadà és que la gran majoria de les terres d’aquest país van passar a mans seves (aquí hem salto una tediosa classe d’història sobre compra-venta de terres entre empreses privades i entitats públiques).

Poc més de dos-cents anys més tard, la cosa no ha canviat gaire. Només l’11% de les terres són privades. La resta són públiques o com els agrada dir aquí, de la Corona. Si d’aquí treiem els Parcs Naturals, les reserves First Nations, les bases militars i els boscos provincials, ens queda una part, que no és petita, que són les terres d’ús públic i això vol dir, reduint una mica, que es pot fer el que vulguis o pràcticament.

Es tracta d’extenses zones de terreny públic on les normes de convivència són extremadament laxes. Pots acampar on vulguis i fins 14 dies seguits (després canvies uns metres més enllà la teva tenda o caravana i reinicies el compte enrere), pots tal·lar arbres o anar amb el teu 4×4 sense restriccions, pots portar animals i/o nens (ojo! Els ossos també campen al seu aire) i fer foc on millor et vingui de gust. Ningú et dirà res.

Dit així sembla fascinant, però el problema és que la gent s’ho pren al peu de la lletra i TOTHOM fa el que vol.

Feta la introducció, us volia explicar que fer acampada lliure a les terres de la Corona era un dels punts pendents a la nostra llarga llista d’activitats a fer al Canadà, així que, aprofitant que el caravaning està de moda entre els professors visitants, ens vam ajuntar tres caravanes per passar un cap de setmana a Ghost Valley, just a hora i mitja de Calgary, per experimentar la llibertat al més pur estil canadenc (a poc a poc veureu que té moltes semblances a la llibertat madrilenya).

Hi anem divendres a la tarda sota un sol que pica amb força i quasi a 30 °C, per aprofitar més el cap de setmana. A mig camí parem a Cochrane, un poblet amb un downtown força bonic i amb una de les geladeries més famoses de la zona. L’establiment és curiós i els gelats són bons, però cars de nassos!

Un cop refrescats, ens dirigim directament al punt que el David (un altre dependant amb caravana) ens ha indicat com el més apropiat per acampar. Ben aviat comencem a veure els canvis respecte als càmpings dels parcs Naturals. Per arribar a la zona hem de passar per una pista plena de bassals i sotracs que ens fa posar els pèls de punta. Penseu que anem amb la Niitsita darrera i a la pobra Miistaki no li està agradant gaire tot això. Els quinze quilòmetres de pista que ens separen del nostre objectiu es fan eterns i quan finalment arribem, cansats, empolsinats i no gaire segurs de ser a on hauríem, descobrim que els nostres veïns també són lliures. Lliures de posar la música al volum que vulguin, així com de cridar i riure mentre veuen una cervesa darrera una altra.

Està clar que aquest no serà el nostre lloc per passar un idíl·lic cap de setmana. Retrocedim sobre els nostres passos fins que descobrim una clariana, amb vista a les Rockies, força més solitària i gran, que ens permetrà tenir més tranquil·litat i encabir les tres caravanes de la nostra expedició. Així que, ara sí, ja podem gaudir del paisatge i de la tranquil·litat de la muntanya, només trencada pels quads, motos i 4×4 que cada cert temps passen cremant pneumàtic. Mentre busquem llenya per encendre el foc a terra, descobrim que la llibertat ha permès als anteriors inquilins de la zona deixar-ho tot força brut: gots de plàstic, alguna ampolla de vidre, capses de cartó es poden anar descobrint mentre passeges pels voltants.

Però el que més ens impressiona és la quantitat inacabable de casquets de bala que trobem per tot arreu. Ben aviat entenem què passa. A les terres de la Corona estan permeses les armes de foc i una mica més enllà uns veïns munten un camp de tir. Allà es passaran tot el cap de setmana, fent ús de les seves joguines. La seva melodia ens acompanyarà bona part del cap de setmana.

Doncs encara que no ho sembli, ens ho passem molt bé. Cadires al voltant del foc, cervesa i conversa agradable, esquitxada amb estones parlant del CBE o de l’inversemblant sistema educatiu canadenc. En arribar la nit (que li costa) encara millora, per què el cel ens regala una de les tempestes solars més bèsties de l’any. Les aurores s’han pogut veure fins i tot a Sabadell, així que ja us podeu imaginar com són aquí, en mig de la muntanya i força més al nord. Quan finalment marxem a dormir els pistolers ho han deixat estar, no sabem si encara són vius o massa borratxos per continuar disparant.

El dissabte, els culs inquiets marxem a fer una excursió a Kananaskis, una ruta curteta, però intensa que ens porta fins Wasootch Peak de 2300 metres d’altitud. Tot i la temperatura, necessitem spikes en alguns trams i la neu ens sorprendrà per la seva profunditat a l’últim quilòmetre.

La tarda del dissabte i el matí de diumenge no serà gaire diferent, tranquil·litat, cervesa i conversa per recordar que som lliures. Per sort, ni el cotxe ni la caravana han patit desperfectes aparents del trajecte per la pista, però a nosaltres no ens ha deixat gaire convençuts aquesta part de l’aventura.

Els últims a deixar la zona són el David i l’Anna que per Whatsapp ens expliquen la última part de l’aventura. Us deixo aquí el que ens van explicar, per què no te desperdici:

Aún estamos casi saliendo de la zona del camping 
Tenemos historieta curiosa para contar 🤣🤣🤦🏼‍♀🤦🏼‍♀

Ha aparecido una mujer de unos 50 años, rebozada hasta el pelo de barro donde estábamos acampando. 
Dice que venía andando desde las 8.30 de la mañana, que sus amigos se la habían olvidado 🤦🏼‍♀

Venia en bragas con una camiseta larga...

Muy rocambolesco.

Si la hubiéramos visto anoche con las pintas que ha llegado ahora... 
El valle hubiera hecho honor a su nombre 🤣🤣

¿Qué habéis hecho?

Pues darle aguica, le hemos conectado la ducha externa... se ha duchado en bolas... 
Le he preparado unos nudles 🤦🏼‍♀🤦🏼‍♀🤣🤣
Muy raro todo! 
Creemos que o bien ayer tuvo un fiestón de la leche... y se perdió... 
O no entendemos... 
El amigo al final ha vuelto por ella, pero ya estábamos en el pueblecico este que hay. El tipo no nos ha dado ni las gracias! Muy contento no parecía. 

Espero que vosotros todo bien 🥰