Aventures en família per Amèrica

Poc temps després d’arribar a Calgary vam conèixer la Nerea i el Mikeldi, una parella de joves muntanyencs que, tot i l’experiència i coneixement del Canadà que evidenciaven, havien arribat just un any abans que nosaltres. Es van fer ràpidament assidus a les nostres barbacoes i en alguna d’elles els hi vam preguntar per les excursions obligatòries un cop arribes a Alberta.

Una de les que ens van recomanar va ser la cova de gel del Saskatchewan glacier, una meravella cap a Jasper. Des de llavors ens ho vam posar a la llista de deures abans de marxar cap a casa. No semblava fàcil poder-ho fer, ja que ens separaven quasi quatre hores de camí, però sempre va estar present entre les sortides que semblaven imprescindibles i la segona visita a Jasper per Spring Break era l’excusa perfecta.

Ens vam apuntar a la sortida la Ona, la Laia i la Maite, la nostra “cosina llunyana”. Arribar a la sortida de la ruta ja ens costa una hora i mitja en cotxe de retorn cap a Banff. El camí comença en una increïble paella que fa la carretera dels glacials per salvar la vall on justament està el nostre objectiu. En el temps que triguem a abrigar-nos una mica i posar-nos les raquetes de neu, dos cotxes paren a fer fotos i admirar l’espectacle, i encara no hem començat a caminar!

El camí comença salvant un riu i immediatament s’interna en el bosc prealpí al qual ja ens hem acostumat, dens, amb grans pins que s’enfilen verticals cap al cel, lluitant amb altres que ja han perdut la batalla del temps i jeuen a terra. Moguts pel vent, la queixa dels arbres es fa sentir. A part d’això no escoltem res més enllà de la nostra respiració i la conversa de la Maite que, tot i la pujada del camí, no pot estar callada.

Hora i mitja més tard abandonem el bosc mentre el camí s’aplana i ens endinsem en una vall infinita, blanca, silenciosa i freda. El camí marcat per uns esquiadors matiners ens porta pel bell mig de la conca. Travessem rius mig amagats per la neu, i ara empetitits per la grandiositat de l’espectacle, ens mantenim en silenci les quasi dues hores que ens costa travessar la vall.

Finalment, quan la Maite està a punt de morir de silenci acumulat, apareixen els primers blocs de gel, immensos, freds, blaus, semitransparents. No podem evitar fer-nos fotos amb els primers que veiem, tot que aviat descobrirem que no són res comparat amb els que queden just al peu de la glacera.

Tot i que la temperatura no és dolenta, un vent fred ens pica de cara, fa les converses difícils i ens obliga a fer servir tota la roba que portem. Quan finalment arribem a la gruta, ens queden meravellats i al mateix temps acovardits pel que sembla que pugui passar en qualsevol moment. Enormes pedres de gel ens separen de l’entrada de la caverna i fa difícil l’accés, però sobretot és la por a entrar-hi en sentir el gel com grinyola, les petites pedres que et van caient constantment i el silenci, aquest silenci que ni tan sols el vent, que ha parat, pot emmudir, com si fins i tot ell honorés el que natura és capaç de fer en aquests indrets.

Quatre fotos i com empesos per una força que ens fa posar els pèls de punta, sortim d’allà per iniciar la tornada. Volem menjar alguna cosa, però el vent ha pujat d’intensitat, així que ja no pararem fins a trobar refugi una altra vegada al bosc, que ens acull entre els seus sorolls, i ens protegeix del vent.

Sis hores caminant i tornem a ser al cotxe. Quina excursió! Com sempre, hem d’agrair al Mikeldi i a la Nerea els seus consells. Realment el Saskatchewan glacier és un must a Alberta.