Aventures en família per Amèrica

Avui ens aixequem d’hora però amb la calma d’un cap de setmana de descans. En baixar a la cuina compartida amb la resta dels 36 hostes de l’alberg recordo el que és cuinar en una cuina compartida. L’olor de cafè acabat de fer es barreja amb l’olor de les torrades, els ous fregits amb béicon, els cereals amb llet i … verdures saltejades amb salsa de soja (!?). Cada hoste s’encarrega de preparar el seu esmorzar. Tots ens movem àgilment per la cuina àmplia, com fent curiosos passos de balls de saló, ens desplacem per l’espai per anar recopilant estris i menjar. Una paella, una pala de fusta, algú s’ha apropiat dels fogons, hi ha cua pel bullidor d’aigua… Tot es va succeint amb un harmònic ritme compassat. Sembla que fa dies que assagem. Esmorzem com uns campions abans d’afrontar el repte del cap de setmana: les bombolles d’Abraham Lake.

El termòmetre es manté en els 17 graus sota zero i el cel encapotat ja ens dóna idea que avui el temps no acompanyarà. Però, quan ens ha importat aquest “petit detall”? Ben abrigats i amb queviures suficients sortim cap a Abraham Lake. A l’arribar-hi aconseguim sortir del cotxe amb tota la roba d’abrigar que tenim. Baixem fins a la riba i comencem a caminar sobre el llac amb neu fins a mitja cama. Hi fa molt de vent. La sensació tèrmica deu rondar els -25 C. No aguantarem gaire. Mirem de treure la neu d’una zona per a poder veure les bombolles. No veiem res de res. Noto com se’m congelen les llàgrimes sobre els ulls. Ens rendim davant l’evidència que avui no veurem bombolles. Fem foto de la proesa i correm com pingüins (prou dignes) cap a recer.

Un cop als cotxes, decidim anar a veure Fish Lake, al costat del poble de Nordegg. El vàrem visitar durant la nostra escapada de Thanksgiving. En aquella ocasió li vàrem donar la volta fent la circular. Avui el llac està glaçat sota una capa de dos pams de neu però queda totalment a recer del vent. Uns pescadors tenen el muntatge al mig del llac. Ens hi acostem i establim una agradable conversa sobre pesca en gel amb els locals. Al cap d’una estona algú proposa recuperar calories i la sensibilitat als dits en algun local calefactat al poble.

Nordegg està si fa o no fa com el recordàvem. Un carrer principal amb la botiga de queviures, una benzinera (he fet foto perquè és per veure-la!), l’oficina de correus, una geladeria (?!) i una cafeteria molt cuqui. Passem de llarg de la geladeria. Ningú objecta. Entrem a la cafeteria cuqui on ens trobem a la majoria dels hostes de l’alberg. Suposo que tothom ha hagut d’escurçar o modificar els plans per avui i hem acabat buscant el confort d’una xocolata calenta abans de tornar cap a l’alberg.

Un cop recuperats planifiquem la tarda. Fer dos equips és la millor opció. Un equip passa la tarda a l’alberg a base de sofà, manteta i llar de foc. Malgrat que l’oferta és temptadora, m’apunto a l’equip explorador. Volem fer a peu el caminoi que vàrem fer ahir amb la Miistaki en pla aventura extrema. El trajecte té uns 4,5 quilòmetres (anada i tornada). Avui deixem a la Miistaki aparcada al marge de la pista, davant l’entrada del camí i ens posem a caminar revivint l’aventura, ja tranquils, amb llum de dia i sense nevar. Un agradable passeig hivernal de mitja tarda. Com canvia la història!

Un cop ja al cotxe, ens disposem a tornar cap a l’alberg. Fem el gir de 180 graus sobre la pista forestal, la Miistaki es deslliça delicadament a l’últim segon i acabem amb les rodes de la dreta dins del solc del voral enfonsades a la neu i les rodes de l’esquerra sobre una placa de gel. Impossible moure la Miistaki. Ni endavant ni endarrere. No ens ho podem creure! Ens hem quedat encallats, avui sí! Ens mirem incrèduls. Ens tornem a posar la roba d’abric i intento sortir del cotxe. La porta del copilot es queda bloquejada per la neu, que arriba a mitja porta. El cotxe està força inclinat cap a la dreta. No pinta bé. Ens posem a buscar pedres o troncs per a poder posar sota les rodes del cotxe. És difícil veure res amb la quantitat de neu que hi ha. L’Univers, però, continua estan del nostre cantó i passen tres furgonetes. Una d’elles para i ens pregunta si necessitem ajuda. És evident que sí. Amb la grandària de la furgoneta, li costa menys de dos minuts treure a la Miistaki del forat. Li donem les gràcies al nostre salvador, que marxa tan de pressa com ha arribat i anem directes cap a l’alberg. No volem temptar més la sort. En arribar a l’alberg, l’equip de manteta i sofà no s’acaba de creure la nostra aventura. Sort que tenim proves gràfiques del moment. Ens afegim a l’equip manteta i sofà per a passar el que queda de dia.