Aventures en família per Amèrica

D’ençà que hem començat l’any tinc sensació de compte enrere. Ja tenim data de tornada. Final de la nostra aventura al Canadà. Els dies i les setmanes van passant massa ràpidament pel munt de coses que tenim pendents. El pensament de “és l’última vegada que …” comença a ser recurrent. Això fa que tinguem certa urgència a anar marcant com a “fet” la llarga “llista de coses a fer al Canadà”. Sé que no ho podrem fer TOT, és impossible. Però si ens queda res pendent, que no sigui perquè ens hem passat massa dies “tancats” a Calgary.

Un dels ítems de la famosa “llista de coses a fer al Canadà” és anar a veure Abraham Lake a l’hivern. Està a “mig camí” entre Banff i Jasper, a les Muntanyes Rocoses. Unes tres hores llargues des de Calgary. Seria un típic llac del Canadà (dels molts que hi ha) si no fos per l’extraordinària labor dels microorganismes que hi habiten. Quan el llac es glaça, s’acumulen unes bombolles de gas just sota la gruixuda capa de gel. El gas és metà provinent de la descomposició de la matèria orgànica del fons. El fenomen és ben curiós i les fotografies són espectaculars. Un munt de gent ens ha recomanat la visita. S’ha de veure! Organitzem una expedició de cap de setmana. Com de costum, s’hi apunten uns quants PPVV. Aquests no se’n perden una!

Sortim el mateix divendres a la tarda a l’acabar de treballar. Tots derrapant cap a les Rockies. Els pantalons de neu, els patins, els estics d’hoquei…, Com sempre que sortim d’expedició, sembla que marxem de casa per sempre! Arribant a Nordegg, on tenim l’alberg, se’ns acut posar el Google Maps, que seguim amb devoció. Ja de nit, comença a nevar. Agafem el primer trencall a la dreta deixant la carretera “principal”. Ens endinsem per una pista forestal. Al cap de pocs quilòmetres el Google Maps ens indica que deixem la pista forestal amb un estrany gir de pràcticament 180 graus. No aconseguim veure la sortida i ens la passem de llarg. Tornem enrere al cap de pocs metres fins al trencall. La màquina lleva-neus ha deixat una muntanyeta de neu al marge de tota la pista forestal i l’entrada del caminet queda amagada. És estrany. Ens mirem altra vegada el mapa digital. La pantalla ho posa ben clar. Estem a 2 quilòmetres de l’alberg seguint el caminet amagat. A uns 4 minuts. Posem la tracció a les quatre rodes i tirem endavant. La Miistaki es queda breument encallada sobre la muntanyeta de neu del marge del camí, però amb una mica d’embranzida superem l’obstacle. El que no sabem és que és el primer. De molts!

Un cop fora de la pista forestal ens endinsem per un caminoi estret enmig del bosc, seguint unes roderes a la neu deixades fa ja algunes nevades enrere. Notem com la Miistaki mig roda mig es deslliça sobre la pista. En Dani va disminuint la marxa. Els metres que anem avançant s’eternitzen. Comencem a no veure-ho clar, malgrat que la pantalla ens continua indicant que anem pel bon camí. No entenem res. Al cap de pocs metres la roda de davant puja sobre una roca amagada sota la neu i, un cop superada, la Miisatki cau pesada colpejant violentament el sota del vehicle sobre la roca. Ens quedem tots paralitzats. Ni ens mirem entre nosaltres. En Dani trepitja l’accelerador i la Miistaki, obedient, avança sobre la neu. Anem encara més lents que abans. Tots tenim els ulls clavats a la pista que tenim davant, il·luminada per les llums del cotxe, buscant més pedres amagades. En un moment donat les rodes comencen a patinar. La Miistaki no avança més. Ni endavant ni enrere. Ha arribat el moment d’empènyer.

El termòmetre marca uns tímids 17 graus sota zero, neva i fora és nit tancada. L’únic que em dóna certa tranquil·litat és que la pantalla ens indica que estem a poc més d’un quilòmetre i mig de l’alberg. A peu arribem. Si és que el Google Maps ha entès on volem anar. En aquest punt de l’aventura tenim clar que aquest no és el camí que hauríem hagut d’agafar. M’abrigo amb tot el que tinc a mà. Obro la porta del copilot i en posar el primer peu fora del cotxe, m’enfonso fins al genoll. Ara entenc perquè la Miistaki no avança més, per molt quatre per quatre que porti. L’Ona, en Miguel i jo ens posem darrere el cotxe. “A la de tres” empenyem tots i en Dani prem l’accelerador. La Miistaki surt del forat culejant. En Dani ens espera uns metres més enllà i correm fins a atrapar-lo. Pugem al cotxe i emprenem la marxa de nou. Parem al cap de pocs metres davant d’un arbre caigut sobre el camí. Baixem en Miguel i jo del cotxe i l’aixequem. La Miistaki passa i ens espera uns metres més enllà. Anem repetint l’operació en cada nou obstacle que trobem. Cada vegada costa més que la Miistaki arrenqui. La neu nova que va caient es va acumulant per moments. Decidim no pujar més al cotxe. Segons el mapa, queda poc més d’un quilòmetre fins a l’alberg. En Dani, l’Alea i la Sira se’n van en cotxe. En Miguel, l’Ona i jo el seguim caminant.

Veiem la Miistaki allunyar-se camí enllà fins que els llums vermells desapareixen de la nostra vista al tombar el següent revolt. Ens quedem envoltats de foscor. Comencem a caminar seguint el caminet i les roderes de la Miistaki. Vaig fent càlculs de quan podríem arribar a l’alberg, suposant que la informació del Google Maps és correcta. Si tot va bé, podem arribar en uns 40 minuts. Absolutament assequible malgrat els 17 graus sota zero, la profunditat de la neu que continua caient i la foscor absoluta. El que em preocupa és que la Miistaki pugui arribar també a l’alberg. En els pitjors dels casos en el qual el cotxe no arribi, no sé com ni què podrà venir fins aquí a remolcar-lo. De totes maneres, l’aventura és l’aventura. Una de les coses que estic aprenent al Canadà és, no sols surfejar amb l’imprevist, sinó gaudir-lo. I això és el que faig, disfrutar d’aquest passeig nocturn improvisat. Intentem parlar animadament un xic més fort del que caldria en condicions “normals”. Pretenem que tots els depredadors del bosc sàpiguen que estem aquí. No volem sorpreses i no és moment per a avistar pumes. Per aquestes terres els humans no som els únics al capdamunt de la cadena alimentària. Al cap d’uns 40 minuts reconec que l’Univers està de la nostra banda quan veig de nou les llums de la Miistaki. Han arribat a una pista forestal completament transitable. Celebrem el retrobament i el fet que estiguem a escassos metres de l’alberg. L’Ona, en Miguel i jo arribem a l’alberg caminant.

Obrim la porta i entrem a l’alberg triomfants, com si haguéssim fet l’Everest. Exultants. La resta d’hostes ens miren, alguns sorpresos, altres amb certa indiferència. No els culpem. No tenen ni idea del que acabem de viure! L’Antonio i la Pilar venen a rebre’ns. Fa ja una estona que ens esperen i no acabaven d’entendre perquè tardàvem tant. Els expliquem l’aventura mentre sopem. Ens escolten entre incrèduls i divertits. Som conscients que aquesta acaba d’incorporar-se a la llista de batalletes que valen la pena explicar. Comença el cap de setmana!