Aventures en família per Amèrica

El temps passa i tal com estava previst, m’ha tocat celebrar els 50 al Canadà, lluny de la família i dels que han “gaudit” més aquest mig centenar d’anys a prop meu. Però així és la vida de l’emigrant i el temps passa inexorablement. Ens estem divertint molt en aquest temps a Calgary, però sempre tenim present que per estar aquí, hem deixat moltes coses enrere.

Ja una setmana abans del 23F, vaig tenir una sorpresa, no exempta de polèmica, que jo això de les sorpreses no ho porto bé i em posen de mal humor, sobretot si les coartades no quadren gaire.

El cas és que sense tenir-ne ni idea em vaig trobar conduint una moto de neu, pel mig de les Rockies. Van ser tres hores molt divertides, acompanyat de la Laia, en les que vaig gaudir com un nen d’una activitat que serà molt difícil repetir a casa i que tenia moltes ganes de provar. Has d’anar fent “check” a les coses que vols tastar, que el temps passar molt de pressa i ja no ens queda gaire aquí.

Finalment, va arribar el dia, un divendres amb el Whatsapp traient fum i molts bons moments. Per evitar mals majors, vam celebrar-ho amb la gent del grup d’escalada, cada cop més gran, en un curiós bar on permetien l’entrada de menors, així que no vam haver de deixar a la Ona a la porta. La Sira es va quedar a casa, que havia tingut un dia extenuant.

Dissabte va ser el dia fort: dinar a casa amb tothom qui vaig poder convidar per dimensió de la casa i proximitat. No van faltar la cosina llunyana Maite ni el Germà. L’Ivan amb el seu pare que estava de visita. També van venir la Nerea amb el Mikeldi i petit que encara està per sortir. Al Daniel el van deixar apuntar a última hora i també van ser-hi la Pilar i l’Antonio amb l’Emma, que sempre fan festa i val la pena tenir-los a prop.

Perquè quedés clar que era un dia especial, vaig deixar la barbacoa de costat i vaig passar el matí preparant el famós pollastre al cava de l’àvia Carmen (no tinc fotos🤦‍♀️), no va faltar de res i tothom va menjar el que va voler.

Va ser un dinar al més pur estil espanyol: la gent va començar a arribar cap a les 13h i no vam sortir de casa, després dels carajillos i els gintonics, fins que va ser hora de trobar-se amb la resta de tropa al National, bar de moda del Downtown mes enllà de les 7 de la tarda

Una mica abans, encara a casa, alguna sorpresa més: la Sira i el Germà havien estat preparant unes cançons de regal d’aniversarin (d’aquí la extenuació). Va ser un dels moments més emotius de la trobada, quasi em cau la llagrimeta.

Un cop ja de festa vam ballar, riure i jugar a les bitlles fins a quasi les dues de la matinada, quan els quatre resistents, vam agafar un taxi per arribar-nos fins a casa per donar per acabada la celebració d’uns cinquanta molt especials. Tal com va dir la Natalia, el que va passar al National, es queda al National.

Moltes gràcies a tots els que vau ser-hi i als que voldríeu haver estat, als que vau pensar en mi i al que amb prou feines us vau recordar. En qualsevol cas, per als que vulgueu, segur que tindrem temps per tornar-ho a celebrar a Sabadell d’alguna manera.