Aventures en família per Amèrica

La majoria de les aventures que estem passant al Canadà semblen tretes d’una pel·lícula de Hollywood de dissabte a la tarda. Moltes de les situacions, persones i maneres de fer que estem trobant aquests mesos ens són d’alguna manera familiars. Ho hem conegut a través de les pel·lícules o de les notícies i ho hem incorporat al nostre imaginari de què és Amèrica del Nord. Els natius nord-americans del Canadà no formaven part del meu imaginari. Les pel·lícules que havia vist abans de venir al Canadà no en deien pas res. Les notícies que arriben a Europa tampoc en parlen. La idea que tenim del Canadà és massa intensa, massa bonica, massa perfecta per a deixar lloc per a res més. Molt menys una història tan negra com la dels natius del Canadà.

Suposo que és per aquest motiu que quan l’Ivan (el mexicà de les mil vides) em va convidar a una celebració de natius nord-americans a una reserva a una hora a l’est de Calgary, no tenia ni idea d’on anava ni què esperar. La veritat és que l’Ivan també va una mica perdut. Quan li he demanat per la logística de què portar, quant durarà, on serà…, m’ha contestat que ell tampoc en té ni idea. És difícil preparar-se pel desconegut. Agafo l’essencial: alguna cosa per a picar, aigua, roba d’abric i una cadira. Llestos!

L’Ivan em passa a buscar a mig matí, pujo al seu cotxe i a partir d’aquí, em deixo portar. Ni idea d’on anem ni de què farem. Això sí que és aventura. Sortim de Calgary cap a l’est i aviat ens trobem creuant la immensa planúria que és bona part d’Alberta. Alguna granja aquí i allí, algun graner pintat de vermell amb les finestres blanques i la immensitat de la planúria sols comparable a la de l’oceà. Un cartell arran de carretera ens anuncia que acabem d’entrar a la reserva Siksika Nation, una de les reserves de natius que envolten Calgary, una de moltes que hi ha escampades per tot Canadà (excepte Nunavut, al nord-est del país). En aquestes reserves les persones fan la seva vida, amb les seves famílies, els seus costums, la seva llengua, les seves escoles…, Hi viuen més o menys alienes a la resta del país, a la idea que la majoria tenim del que és el Canadà. És una història que em crida l’atenció des del primer moment que vaig començar a saber de la seva existència. Aprofito que estic al Canadà per aprendre més d’aquesta gent. No sols de la seva història, també vull conèixer el seu present i el seu futur. No és fàcil. El país viu d’esquena a aquesta part de la població, però no són invisibles del tot. Si realment t’interessa, pots anar descobrint les peces del trencaclosques. Sols cal saber preguntar … i escoltar!

Parem a una benzinera a mig camí. De fet, en mig del no-res. L’Ivan vol comprar tabac, com a regal per a la persona que ens ha convidat a la cerimònia. Els presents són un costum important pels natius en qualsevol trobada. El tabac és el regal estrella. No per a fumar, s’utilitza com a ofrena.

Arribem a última hora del matí al lloc. És un edifici relativament nou. Construït amb la forma cònica dels tipis envoltat de prats. Aquest, però, és enorme! Un cop a dins sembla que estiguem sota la carpa d’un circ. Grades de fusta al voltant d’una pista circular. Compto fins a quatre grups d’homes asseguts al voltant de quatre grans tambors. Masses en mà els fan sonar fort. Un munt de gent circula de manera aparentment caòtica entre les grades, els passadissos i la pista central. Alguns porten vestits tradicionals. S’estan preparant per a la celebració. L’Ivan busca amb la mirada l’avi d’una companya d’escalada, el responsable que siguem avui aquí. El senyor ens saluda des de l’altra banda de l’immens tipi. Hi anem directes. Els meus ulls no poden fixar-se en res en concret, salten d’un lloc a un altre. El cervell em funciona a tota velocitat, incapaç de processar tanta informació. L’Ivan em presenta al nostre amfitrió i li dona un present (amb la mà esquerra, això és important!). Ell l’agafa (també amb la mà esquerra) i se’l posa al pit en senyal d’agraïment. Ens dona la benvinguda i ens convida a seure arran de pista. Un cop instal·lats continuo “inspeccionant” el lloc amb els cinc sentits. Som els únics no natius.

Al cap de pocs minuts comença l’espectacle. Pel que vaig esbrinant al llarg de la vetllada, el powow és una celebració típica dels natius. Consisteix en la reunió de diversos membres d’un sol grup o de diferents grups. Es ballen i canten cançons tradicionals acompanyats pel so dels tambors. Els participants porten vestits fets per ells mateixos. Tots amb molts colors. És l’únic que tenen en comú. Alguns amb plomes, alguns amb cintes, alguns amb picarols…, Comença l’espectacle! Les danses es van succeint una darrere l’altra. Primer els membres més joves de la comunitat, després els adolescents, els adults i per últim els més grans. Cadascú amb el seu estil. Els tambors sonen incansables acompanyats per alguns cants en blackfoot. No entenc ni un borrall, però la música m’arriba igualment. És el que té la música, aquesta capacitat de connectar i transmetre més enllà de les paraules. La celebració em transporta a un lloc llunyà i desconegut, pràcticament desaparegut. I que, malgrat tot, roman.

L’Ivan m’explica que la celebració d’avui és especial. L’organitza el que vindria a ser Serveis Socials i està dedicada als infants de la reserva. Alguns d’ells viuen en cases d’acollida. És una de les conseqüències després de set generacions consecutives sota una política d’assimilació salvatge. Celebracions com el powow permeten a aquests infants mantenir el contacte amb la comunitat i tenir un sentiment de pertinença. A l’acabar la vetllada d’avui entenc que la missió d’aquesta celebració és pal·liar les conseqüències de les “Residential schools”. Sanar part del mal de l’assimilació, reconnectant els infants amb la comunitat. Sols han passat dues generacions sense “Residential Schools”. Vuit anys des del reconeixement oficial per part del govern canadenc que allò va ser una salvatjada. Hi ha molt de camí per a recórrer. Encara tant per aprendre!