Més, i més, i més Vancouver

Avui ens despertem amb sol, SOL! Hi ha sol! Avui serà un gran dia, així que ens hem de preparar. Jo em faig un bon esmorzar amb el que va sobrar ahir del sopar. Un plat combinat amb arròs, patata, musaka, unes verdures i un ou. Després d’aquest esmorzar tremendo, agafem el Mercedes i anem cap a West Vanouver a visitar un far. Ens sorprèn que hi hagi tants cotxes a l’aparcament, “Però si és dilluns, aquesta gent no treballa?”. Just abans de començar el passeig veiem a uns escaladors preparant-se per anar a fer boulder i al Papa i a mi ens cau la bava. L’excursió està bé, el paisatge és xulíssim amb uns arbres enormes, tot bastant humit i els rajos de sol escolant-se entre les fulles (el Papa i jo encara estem mirant on es posaran a fer boulder els escaladors). A mesura que anem baixant ja anem pensant en la pujada i lo dura que se’ns farà. En arribar a lloc trobem el far, el veiem de lluny, ja que no ens podem acostar a no ser que siguem “personal autoritzat”, així que fem unes fotos així xules i gaudim de les vistes del mar. Quan ens cansem d’observar el far, tornem endarrere, però encara no ens veiem amb cor d’encarar la pujada així que decidim anar a veure les vistes al mar des de l’altre cantó. Hi ha unes vistes xulíssimes del Down Town. A més a més, hi ha una llum molt bona i aconsegueixo convèncer a la Sira per fer una sessió de fotos. Les fotos surten tan bé que la Mama també decideix unir-se. Al cap d’una estona, ja ens sentim amb suficient energia per pujar el camí cap al cotxe, i així ho fem.

Un cop al cotxe, ens encarem amb l’activitat principal del dia, el Capilano suspension bridge. Aquest és un pont penjat d’un cantó a l’altre del riu, d’aquells que surten a les pel·lícules, és que ‘es como en las movies’. Va ser construït el 1888 per un escocès ric que havia decidit anar a viure a Vancouver amb la seva família. El lloc està a petar, hi ha gent per tot arreu, però això no farà que no ens ho passem bé. A un cantó del pont ens expliquen una mica la història del Capilano bridge, i una noia colombiana ens parla sobre els tòtems que els First Nations creaven en aquella zona. Ens decidim a passar el pont, i realment espero que això aguanti perquè hi ha moltíssima gent aquí. El pont es mou una mica de costat a costat, cosa que mareja, així que fem unes quantes fotos, mirem una mica el riu, que queda 70 metres sota nostre, i arribem a l’altre cantó. Allà hi ha unes passarel·les entre els arbres, com els hi agraden les altures a aquesta gent, i algunes activitats pels més petits, la Sira i jo les fem totes, òbviament. La veritat no sé com no ens perdem per aquests camins, això sembla un laberint. Ens passem unes dues hores passejant per allà i gaudint de les llums de Nadal que decoren tot el parc. Tres hores després d’entrar al parc, ens comencen a fer mal les cames així que decidim que és hora de marxar.

Encara queda llum de dia així que anem a la recerca de més activitats per fer. La Sira s’adorm en el moment que entrem al cotxe, sincerament no sé com pot dormir tant. Ara ens dirigim a Shannon Falls, la cascada més alta de British Columbia, 335 metres d’altura. Ens quedem una estona mirant la cascada, i quan ens aborrim tornem al cotxe. Ja comença a baixar el sol.

Al cotxe valorem, no ens queda molta llum, però encara és molt d’hora per tornar. Els Papes estan motivats i diuen de fer una excursió. La Sira està clapant així que ella es queda al cotxe mentre la resta de l’equip comença a caminar. M’hauria agradat acabar l’excursió, però el sol diu adeu-siau i ens deixa a les fosques, així que hem de tornar sense veure res, i sorprenentment no cau ningú pel camí. Per acabar el dia anem a Squamish a menjar una hamburguesa a un restaurant autèntic. La carta de sempre, amb moltes hamburgueses amb patates, però amb noms molt originals. Un bon final per un dia complet.