Aventures en família per Amèrica

Amics i coneguts ens han recomanat la visita a Vancouver. La tenim pendent d’ençà que vàrem arribar al Canadà. Aprofitem que tenim uns dies de vacances de l’institut. Algú s’ha tret de la màniga un “fall break”, una pausa de tardor de cinc dies. Temps suficient per “treure el cap” per aquest racó del Canadà i marcar com a “fet” a la llarga llista de “Coses per a fer al Canadà”. Bitllets d’avió, cotxe de lloguer i casa acollidora de l’Airbnb. Ja som uns experts en escapades pel Canadà.

Ahir varem aterrar a Vancouver. El primer que vaig veure per la finestreta de l’avió va ser la pista mullada de l’aeroport i el cel gris. La pluja queia amb un repic constant sobre el vidre de la finestreta. Em vaig quedar bocabadada mirant el paisatge humit i fred. Calgary és una ciutat molt seca. Hi plou molt poc. Feia setmanes que no veia ploure. Té el seu encant.

M’he amarat de la guia Lonely Planet de Vancouver que ens va deixar l’Àngels d’herència. Vaig superinformada del què, quan, com i on. Estic al màxim! Avui comencem el dia amb un “brunch” (conegut a Catalunya com “esmorzar de forquilla”) al Down Town. A mig matí ens dirigim al restaurant mega-recomanat a la guia de la ciutat. La idea és cruspir-nos un bon àpat i recórrer el centre de Vancouver la resta del dia. L’ambient, però, es va enrarint a mesura que ens endinsem al Down Town. El nombre de persones sense-sostre creix a cada cantonada que tombem. Cada vegada em recorda més a certes zones del centre de Calgary. Quan enfilem ja el carrer on es troba el restaurant, el paisatge és dantesc. Desenes de persones s’acumulen a la vorera. Alguns asseguts, alguns mig ajaguts, alguns intentant caminar. Bosses, carros de la compra i pertinences diverses escampades arreu. Hi ha diversos cotxes i furgonetes de la policia aparcats aquí i allí al llarg del carrer amb les llums enceses però sense sirena. Desenes d’agents de policia van, pacientment, parlant amb els sense-sostre i “suggerint-los” que canviïn d’emplaçament. No hi ha més “personatges” al lloc. Som els únics que desentonem en aquest carrer de voreres brutes, edificis abandonats i una olor … complicada (difícil de descriure). És entre una baixada als inferns i una pel·lícula d’apocalipsi zombi de mal gust. Dedueixo que l’escena es repeteix cada matí. Ho he vist a Calgary i a Portland i sé que també passa a altres grans ciutats de Nord-amèrica. El problema del consum de certes drogues a aquest cantó del món té unes dimensions descomunals. Un drama humà massa trist. Vancouver no és una ciutat decadent, no em malinterpreteu. Sé que començar la visita a la ciutat d’aquesta manera no és molt il·lusionant. Simplement hem errat l’hora i el lloc. El local on teníem pensat esmorzar no està obert. No m’estranya! Una nota a la seva pàgina web explica que el local està temporalment tancat al públic i que, de moment, serveix menjar de manera gratuïta als “veïns més necessitats” del barri a través d’un projecte social d’una fundació. El Canadà també és lloc de contrastos. La guia, òbviament, no està actualitzada. Aquí acaba el contrapunt fosc de l’escapada a Vancouver.

Quan finalment reconeixem que aquí no esmorzarem avui, decidim buscar una alternativa. El matí corre i la resta de la ciutat espera ser descoberta. Trobem una cafeteria acollidora un carrer més amunt del “zona 0” on el divendres transcorre com un dia com qualsevol altre. Intentant obviar el que passa a pocs metres. Vista la situació, posposem el “brunch” per a una altra ocasió i ens conformem amb uns mocca i uns entrepans d’autor la mar de “cuquis”.

Amb la panxa plena comencem la nostra ruta particular pel Down Town. De seguida ens adonem que Vancouver “respira” diferent que Calgary. Gent passejant per les voreres, botigues, restaurants i cafeteries pels carrers, cel gris i un plugim constant. Topem amb un curiós rellotge instal·lat en una petita torre al bell mig de la vorera. La Sira el reconeix a l’instant gràcies als vídeos de TikTok (sospir i caiguda d’ulls). És un rellotge ben especial: funciona amb vapor, cada quart d’hora fa una musiqueta i a l’hora en punt emet una melodia que se sent des de cada racó del Down Town. Foto de rigor i ens esperem que soni el primer quart.

Després ens dirigim directes al mar, que ens atrau com un imant. Caminem pel passeig arran d’aigua d’un dels entrants de mar de la ciutat. Contemplem els vaixells amarrats al port i la flota d’hidroavions que et porten a qualsevol de les moltes illes que es troben entre el continent i l’illa de Vancouver. A l’altre cantó del passeig s’alcen els gratacels del centre de la ciutat en un sorprenent contrast. Arribem a Stanley Park, una de les moltes zones naturals dins la ciutat. Ens hi “perdem” una bona estona. Oques canadenques, ànecs i restes de castor en un parc ple de colors malgrat el dia gris i la pluja constant.

El dinar el fem al barri xinès, el més gran de tots els que hi ha a Nord-amèrica. El restaurant és un japonès especialitzat en baos casolans (una mena de ravioli-empanadilla) i la veritat és que estan boníssims! Els de xocolata són els que més triomfen.

A la tarda intentem passejar per les platges que recomana la guia, la Spanish Banks Beach. Continua plovent i ja és fosc malgrat que són tot just les cinc de la tarda. Ens rendim davant l’evidència que el dia s’ha acabat. A l’arribar a l’apartament que tenim llogat fem una bona sessió de sofà i manteta, que també fa vacances!