Aventures en família per Amèrica

El Remembrance Day és el dia que el Canadà com a país recorda als soldats canadencs caiguts a la Primera Guerra Mundial. Moltes coses per a pair en aquesta frase. Primera, reconec que soc desconeixedora de gran part dels fets de la Primera Guerra Mundial i no era conscient que el Canadà hagués enviat soldats a lluitar a la guerra a Europa. Segon, se’m fa molt estrany que el país com a tal tingui un dia oficial per a recordar als caiguts a la Gran Guerra i que les escoles hi participin d’una manera tan activa. La societat sencera s’hi bolca. Suposo que em sorprèn perquè el país d’on vinc encara ara, més de vuitanta anys després, és difícil reconèixer als caiguts a la guerra sense entrar en conflictes polítics. És el que té una guerra civil “mal tancada”.

Quan vaig començar a treballar a escoles i instituts de Calgary ja fa més d’un any, em va cridar l’atenció la llibertat que tenen els alumnes per a fer el que “necessitin” en el moment que trobin més oportú. Als centres educatius els alumnes tenen poques normes restrictives. La llibertat individual està per sobre de la col·lectiva. A Calgary els infants i adolescents ho aprenen de ben petits a l’escola. Gràcies a això a l’aula he vist unes dinàmiques de treball en alguns grups molt interessants. En algunes ocasions, però també he presenciat escenes totalment surrealistes. Amb aquesta màxima portada a l’extrem, la tasca d’ensenyar i d’aprendre es fa, de vegades, difícil. És potser per això que l’acte del Remembrance Day em va sorprendre tant el curs passat quan el vaig viure en primera persona a l’institut on treballava. Avui, un any més tard i amb l’experiència de l’any passat l’he viscut encara més intensament.

Em sorprèn la solemnitat de l’acte a les escoles i el munt de normes protocol·làries que imposen als alumnes. Es reuneix tot l’alumnat al gimnàs o a la sala d’actes. És obligatori assistir-hi. Silenci absolut, no es pot aplaudir, tothom assegut durant una hora sencera, no es pot menjar, ni beure ni anar al lavabo, no està permès portar gorra. Tots els alumnes són molt conscients de la solemnitat de l’acte i respecten les normes amb fidelitat militar. Es llegeix el poema “In Flanders fields” de John McCrae, la banda de l’institut toca un parell de peces i el director fa un petit discurs. Tothom porta una rosella vermella (“poppy”) a la solapa. És el símbol del Remembrance day.

Em sento absolutament fora de lloc. Respecto i entenc l’acte, però em costa connectar-hi. La idea de la doble moral del país es repeteix constantment dins del meu cap.

Al vespre en Dani, l’Ona i jo visitem un espai de la ciutat dedicat a tots els canadencs caiguts en les diferents guerres des de la Primera Guerra Mundial fins a l’Afganistan. El lloc m’impressiona. Una creu blanca per a cada 1.000 soldats morts. 120 creus. 120.000 soldats caiguts en batalla tots ells fora del Canadà. Un munt de soldats per ser que el Canadà té fama de país pacifista. Passegem una estona entre les creus i assistim en aquest espai a un acte de natius nord-americans que reconeixen els soldats natius caiguts en batalla. Sí, d’aquests també n’hi va haver a la Segona Guerra Mundial. Alguns d’ells es van enrolar a l’exèrcit canadenc amb la promesa de ser reconeguts com a ciutadans canadencs de ple dret en tornar de la guerra. Però, com sempre, el govern canadenc té mala memòria per les promeses i acords amb els natius … Potser és per això que necessiten un dia oficial per a recordar?