Aventures en família per Amèrica

El Dia de morts mexicà es va fer mundialment famós, si no ho era ja, a partir de la meravellosa pel·lícula de Coco, on el Miguel, fa el camí invers al que s’explica a totes les cases mexicanes endinsant-se en el món dels morts per a buscar al seu pare. Així doncs, la tradició explica que cada dia 1 de novembre s’ha de preparar un altar a casa amb les fotos de les teves persones estimades que ja no estan amb nosaltres. A l’altar s’han de posar flors de cempasúchil, la flor de vellut, així com l’amaranto o el moco de pavo que els hi fan de camí per poder creuar. Hi ha molts tipus d’altar i amb molta simbologia, però aquí els acabarem fent, com sempre, a la nostra manera.

També s’ha de posar a menjar i veure, per què aquest dia, les nostres persones estimades poden travessar el portal que separa el món dels vius i dels morts i passar la nit amb nosaltres, per retrobar-nos i poder compartir menjar, veure i l’alegria d’estar una altra vegada plegats.

Tot això passa, principalment a Mèxic. A Canadà, país agnòstic per antonomàsia, el dia de morts passa amb més pena que glòria. Però com que tenim un amic, molt amic, que és mexicà, hem tingut la sort de ser convidats al dia de morts que celebrarà a casa seva.

Nosaltres hem preparat el nostre altar i ens presentem a casa de l’Ivan cap a les 8 pm, una mica amb presses i amb la Sira maquillada per l’ocasió, perquè ens pensem que anem tard. Ens trobem a l’Ivan i un altre company davant de casa seva amb el fire pit encès i xerrant amb unes cerveses a la mà. Aviat descobrim que això va per llarg. A mesura que va passant l’estona, van arribant amics llatins de l’Ivan, fins que ens ajuntem una quinzena, entre parelles, bebès i solters.

Hi ha un petit altar, però sobretot bevem i mengem sense gaire ordre ni control: un boníssim pa de morts, xocolata desfeta, junt amb el puré de pastanaga que ha portat la Laia i una coca salada prou decent. Tot això dempeus, repartits al minúscul pis de l’Ivan amb un got a la mà que tant podia ser de vi, cervesa, aigua o alguna beguda calenta.

El punt culminant arriba amb el discurs de l’Ivan, on ens agredeix a tots la nostra presència i poder compartir amb ell un dia tan especial, ens emocionem tots, perquè sabem que és important per ell i ho agraïm tots amb un fort aplaudiment.

Com que som tots llatins el tema s’allarga més enllà de mitja nit i quan arribem finalment a casa, sense ensurts, muntem de nou el nostre altar amb les fotos dels nostres morts, amb flors que ens han donat i amb la il·lusió de que alguna part de veritat hi haura en aquesta tradició mexicana tant emotiva.