Aventures en família per Amèrica

Finals d’octubre i l’hivern es resisteix a arribar a Calgary. Ni neu ni temperatures sota zero. Malgrat que els arbres ja han perdut la fulla i les hores de sol es van escurçant, tinc la sensació d’un final d’estiu etern. Massa dies a la ciutat se’ns fan pesats, el que més ens interessa és a fora de Calgary. Aquest cap de setmana ens aventurem amb la caravana de nou. Malgrat que ja havíem acomiadat la temporada a Waterton fa quasi un mes, continuem amb la intensió d’aprofitar aquesta anomalia meteorològica fins que puguem. La Mònica (PPVV d’aquest any) i en Miguel (el seu marit), s’han comprat una caravana i estrenar-la és un bon motiu per a sortir a acampar aquest cap de setmana. Quan dic “estrenar-la” em refereixo a sortir amb ells i la seva caravana per primera vegada. La caravana no és pas nova, al contrari, ha vist més de quaranta estius! Podríem dir que és de l’època de la nostra Niitsita.

Divendres acampem a McLean Creek, dins del parc provincial de Bragg Creek, molt a prop de Calgary. És un càmping dels que ens agraden, amb parcel·les enormes al mig del bosc. Compartim parcel·la amb la Mònica i en Miguel. Malgrat ser ja fora de temporada hi ha bastants campistes, fent el que fan els canadencs quan van de càmping: escarxofar-se en còmodes cadires al voltant del foc. Tant a l’estiu com a l’hivern. No conceben el càmping sense foc. Quan és hora hi posen les graelles i es couen unes costelletes, hamburgueses, salsitxes o el que toqui. Marshmellows de postres. A la versió hivernal hi afegeixen mantetes de quadres (per tapar-se, no per posar a les graelles!). Així que la primera nit ens cruspim una barbacoa de bandera. Amb en Miguel fent “brochettes”, no pot ser d’altra manera.

Dissabte encarem l’excursió del cap de setmana. Visitem les Elbow Falls i fem les fotos de rigor. És un lloc bonic, de fàcil accés i ben a prop de Calgary. Em continua sorprenent trobar paratges tan salvatges tant a l’abast. Del mateix aparcament de les Elbow Falls surt el camí cap a Praire Mountain. La Mònica se sorprèn que l’inici de la ruta tingui un desnivell tan pronunciat. Tots mirem en Dani esperant que ens tranquil·litzi amb la descripció del perfil de la ruta. En Dani contesta ràpid i senzill: “Tota la ruta té aquest pendent”. Woooooow! Comencem forts! Mirem a l’adolescent “poc amant” de les rutes amb molt de desnivell i de les rutes en general. No l’acabem de veure gaire, queda amagada darrere els “morros” que fa, que li arriben a terra. Això serà dur! I ho és! Fem diverses parades per recuperar aire. Realment el camí no deixa de pujar. Entre esbufec i suada em sorgeix una nota mental: saber quants quilòmetres té una ruta no serveix de gaire si no saps el desnivell. Finalment, fem cim (en algun moment ho havia dubtat…) i les vistes són espectaculars. Mirant cap a l’est es veu Calgary i la gran plana que és la part est d’Alberta i que s’estén al llarg de dues províncies més fins a Ontario. Mirant cap a l’oest s’aixequen imponents els primers cims de les Rockies, encara pelats de neu. Ha valgut la pena!

Diumenge matí tranquil. S’aixeca el dia ennuvolat i humit, però ni neva ni plou. L’Ona aprofita per fer pràctiques amb el monopatí. No entenc encara com se li ha ocorregut portar el monopatí al càmping! Sessió de fotos per a Instagram.

Ja de tornada cap a Calgary parem a visitar Black Diamond, un poblet al sud de Calgary on “els de ciutat” venen “al camp” per esbargir-se. Seria com anar al Montseny pels de Barcelona. La veritat és que, com sempre, el poblet té ben poca cosa. La carretera fa de carrer principal amb alguns comerços a banda i banda i algun carrer secundari. Poca cosa més. Intentem anar a prendre alguna cosa, però no trobem cap bar. Xafardegem en un parell de botigues de souvenirs i decidim continuar el viatge de tornada. Parem a un restaurant ja conegut a Okotoks, al sud de Calgary, per a cruspir-nos una barbacoa “de bandera”. Arribem a casa cap al tard. Cap de setmana complet. Amb l’excusa que hem d’aprofitar abans que arribi l’hivern, no parem!