Aventures en família per Amèrica

Fa mooooolts anys, quan encara anava a EGB (“a la prehistòria” que dirien l’Ona i la Sira) el tutor de 4rt ens explicava que al bosc dels voltants de la casa de colònies hi havia purrupus. La primera vegada que vaig sentir el nom em va flipar. La descripció era prou vaga: mamífers de petit tamany molt peluts i d’hàbits nocturns. Encara em va flipar més tot el misteri que envoltava aquest animal tan fonedís. Alguns dels companys de classe estaven entusiasmats amb la idea de poder veure un purrupu d’aprop. El tutor es comprometia cada nit mentre duraren les colònies a sortir a buscar purrupus al voltant de la casa. Per alguna raó ell coneixia la tècnica de captura, on la funda del sac de dormir tenia un paper important. Ara que hi penso, per què precisament una funda de sac de dormir? En fi, en aquella època, poques coses ens questionàvem en temes tan importants com aquests. El cas és que cada matí ens despertàvem amb la il·lusió de veure algun purrupu, però el tutor mai va tenir èxit amb la missió. Un dia quasi aconseguim veure un purrupu. Pel que sembla en va atrapar un la nit abans, però l’endemà al matí quan ens vàrem despertar, l’unic que vàrem trobar al terra de la nostra habitació va ser la funda d’un sac de dormir amb algunes restes de pinassa, fulles seques i de molsa. Vàrem arribar a la conclusió que el purrupu capturat durant la nit se les havia ingeniat per desfer el nus de la bossa del sac de dormir i escapar-se. Quina ràbia, l’havíem tingut tant a prop! Tota la colla de joves naturalistes i curiosos de mena ens vàrem escarrassar a explicar-li al tutor mil i una manera de lligar el nus de la bossa del sac de dormir per la propera vegada que capturés un purrupu. Que jo sàpiga, no en va aconseguir caçar mai més cap.

L’anècdota dels purrupus de quan anava a 4rt d’EGB em va venir al cap quan un company de PPVV ens va comentar a finals de setembre, aprofitant un cap de setmana llarg, que se n’anava a les Rockies a buscar “larches”. Per a mi les Rockies són prou atractives com per anar a passejar-hi sense excuses com la d’anar a buscar purrupus o “larches” (a saber què deu ser!). Tot i això, una petita colla de PPVV es va sumar a la comitiva i el cap de setmana en qüestió ens van enviar una foto amb el comentari: “Objetivo cumplido”. La foto mostrava un paisatge de muntanya típicament de tardor on es combinaven arbres amb tota la gama de colors possibles, roques i prats alpins. Tothom comentava la foto enviada i es meravellava de la bellesa dels “larches”. Vaig estar molta estona ampliant la imatge escarrassant-me a buscar algun animal estany i fonedís, però no en vaig trobar cap. La veritat és que no sabia què estava buscant en aquella foto i no vaig tenir més remei que reconèixer que no tenia ni idea de què era un “larch”. Vaig acabar preguntant “discretament” al líder de l’expedició, que em va explicar que els “larches” són uns arbres “tipus avet” (=conífer) que tenen la particularitat de perdre la fulla quan arriba la tardor. Em vaig quedar parada. No havia sentit mai que un avet pogués ser de fulla caduca. Un unicorn! Bé, en aquell moment vaig pensar en els purrupus.

Havia perdut l’oportunitat de veure “larches” amb la fulla tenyida de groc intens. Una de les coses que ens van assegurar sobre els “larches” és que el canvi de color de les seves fulles és molt sobtat i que, un cop han canviat de color, les fulles aguanten pocs dies a l’arbre. Tot i això, calendari en mà, en Dani i jo vàrem localitzar el següent cap de setmana llarg. Segon cap de setmana d’octubre. Thanksgiving. Al cap de dues setmanes. Volíem celebrar el Thanksgiving a casa, amb el gall d’indi, alguns amics i tota la pesca, però havíem de resoldre el tema pendent amb els “larches”, si és que encara hi érem a temps!

I així és com aquest cap de setmana hem acabat visitant Nordegg i recordant la mateixa visita de fa tot just un any acompanyades de l’Àngels i els nens. En aquesta ocasió comptem amb en Dani i ens acompanyen també dues PPVV: la Clara (acabada d’arribar a Calgary) i la Maite (veterana del curs passat). Hem llogat una casa ben acollidora a Nordegg que ha resultat ser tota una descoberta. Pujant cap a Nordegg fem parada “obligada” a Peyto Lake amb sessió fotogràfica amb vistes panoràmiques.

Per desesperació de la Sira, fem una altra parada prop de Nordegg. tenim ganes d’estirar les cames i el mapa de la zona ens indica un llac prop del poble amb zona de pícnic i alguna ruta per a fer. Just abans d’arribar al llac se’ns creua una femella de “White-tailed deer” (cèrvol de virgínia) i la seva cria. L’afegeixo a la meva llista d’animals vistos a Canadà. Aquest cèrvol se m’estava resistint. El llac és de pel·lícula: l’aigua cristal·lina, el bosc espès, la llum de tarda, … Passegem pel voltant del llac i li fem la volta sencera.

Ja arribant a Nordegg, arran mateix de carretera, el bosc es tenyeix d’un groc intens. En Dani para el cotxe en sec. Tota la comitiva observa el paisatge. Opinions diverses de les ocupants del cotxe sobre si són “larches”, altres arbres de fulla caduca o avets morts (tot un bosc sencer). Baixem del cotxe i anem a inspeccionar. Al acostar-nos als arbres en qüestió ja veig que són coníferes amb les fulles grogues i marrons. És una combinació curiosa. Els arbres no estan secs, ni morts, simplement tenen la fulla caduca, com seria normal en aquesta època de l’any. El que no és “normal” és que les fulles són d’un avet. És una cosa ben curiosa. Passegem per un bosc immens de “larches”, tots “vestits” de tardor. Absorveixo l’ambient i disfruto del moment. Quina sensació més recomfortant. Els unicorns existeixen, sols has de saber mirar.