Aventures en família per Amèrica

Divendres passat l’Ivan ens va proposar una de les experiències més calgarianes i de la que havíem sentit a parlar, però que ens semblava realment freaky o poc atractiva. De totes maneres, com que ens ho recomana el nostre assessor de referència, li fem cas i ens guardem el diumenge.

Així que avui ens hem llevat amb ganes d’aventura. Hem agafat la nostra Pathfinder de set places i el Lucky Luke (el cotxe de l’Ivan) i ens hem encaminat cap a McLean Creek amb la companyia del mateix Ivan, la Coralia i la Camila, dues noies del grup d’escalada. Coralia és nicaragüenca, però els seus pares es van establir a Saskatchewan quan ella era molt petita. La seva història es mereixeria una entrada sencera al blog. La Camilia és una brasilera que fa poc més d’un any que està a Calgary, intentant aconseguir la residència.

Fa uns dies que els arbres estan d’un color groguenc-taronjós maquíssim. L’Ivan diu que per aquesta zona es veu superbé. Així que podrem aprofitar per gaudir de la tardor a Calgary.

Es tracta d’un espai amb normes peculiars, terres públiques, però que no pertanyen a cap parc nacional, ni regional ni res, de manera que es pot fer de tot, són les Crown Land. És aquí on els canadencs europeus, els del barret, les botes i el metro vuitanta aprofiten per agafar tots els trastos rodant que tenen i recórrer els camins plens de basals, fang i arbres caiguts amb motos, quads i 4x4s.

Aquest serà el nostre diumenge, passarem el dia travessant aquesta zona, per arribar fins a Kananaskis per camins de sorra i fang. Es tracta de poc més de 15 o 20 km els que ens separen de la ruta 40, a la que hem d’arribar per poder tornar a casa sans i estalvis. Tot i que a primer cop de vista ens semblen pocs, aviat descobrirem que el nostre guia ha estat una mica, força, molt optimista.

Hem fet poc més de 3 km quan veiem que això serà tota una odissea. Els camins estan impossibles per als nostres cotxes, sobretot per al nostre flamant Pathfinder (acabat de batejar com a Miistaki), que amb prou feines fa un mes que és amb nosaltres. Però la nostra prudència no la cultiva l’Ivan que al segon ensurt, aconsegueix deixar encaixat el seu jeep en un megabassal. Un cop aquí descobrim per què hem estat convidats i remolquem al Lucky Luke per treure’l del forat en el qual s’ha fotut i poder continuar endavant.

Pocs kilòmetres després claudiquem i aprofitant una gran esplanada fem el pic-nic que havíem de fer un cop travessada tota la ruta. A l’esplanada s’hi troben també dos grans bassals que aprofitem per jugar una estona més, ensenyar a conduir a la Ona i la Sira i per trencar el Jeep de l’Ivan. Li hem fotut tant fang a dins que l’alternador se’n va a prendre pel sac i ens toca remolcar-lo fins a la carretera més propera. Ens ho passem pipa amb l’aventura, però també respirem alleugerits un cop sortim de tot l’embolic amb la nostra Miistaki d’una peça. Avui s’ha guanyat les garrofes.

Un cop aparcat el Luky Luke i avisada la grua (que vindrà demà), marxem cap a casa fent una parada a la gelateria de Bragg creek, per recuperar-nos una mica i fer valoració. Sobretot ens impacta el comentari de la Camila: “Tornar a sentir-me part d’una família ha estat meravellós.”, pots arribar a estar molt sol al Canadà.