Després de la sortida del cap de setmana passat, amb una excursió familiar en el que vam aconseguir pujar a un magnífic pic de 2.400 m em va tornar a rondar pel cap la fita del 3.000 que encara tenia pendent i el primer intent fracassat a Wind Mountain.
Fent números no ens quedaven gaires setmanes per fer un últim intent, que aquí les primeres neus són ja a tocar i després el tema es complica molt. Així que després de donar-li algunes voltes vaig escollir pic i li vaig proposar a l’altre Dani del grup, un professor visitant d’aquest any que s’apunta a tot, si volia acompanyar-me a l’aventura.
Aquesta vegada vaig voler assegurar més el tret i vaig escollir un pic també a Kananaskis, però amb pujades una mica més moderades i un horari més adequat a l’aventura que ens esperava. El Mount Sarrail de 3.170 m era el nostre objectiu. En una zona en la qual abunden els 3.000, aquest semblava el més assequible i de ràpid accés. Tot i això, eren 24 km en una ruta d’anada i tornada que esperàvem fer en unes vuit o nou hores.
Vam sortir de Calgary cap a les 6:30 h del matí, i ens posàvem a caminar quasi dues hores més tard. La ruta resseguia, direcció est i sense cap desnivell, bona part de l’Upper Kananaskis Lake, per després girar cap al sud i començar a pujar de manera abrupta. En acabat recórrer els deu primer kilòmetres amb prou feines havíem fet 300 metres de desnivell, el que volia dir ens quedaven uns dos kilòmetres i mig per fer els altres 1000 metres restats. Això sí, el paisatge no deixava de ser espectacular a cada pas, fins i tot vam poder veure els desitjats larches, que començaven a perdre les fulles, ja totes grogues.
Fins aquest punt el dia havia estat ennuvolat i amb un plugim que sense ser agradable, no molestava. Una vegada vam començar la veritable pujada, la temperatura va decidir baixar de cop, el vent va fer acte de presència i la pluja va començar a caure amb més ganes. La boira no ens deixava veure més enllà uns metres endavant, però les ganes de fer cim ens podien.
A poc a poc i a causa de la lesió que l’altre Dani patia en un dels turmells, ens vam anar separant. Vaig anar pujant sense pressa però sense parar per la cresta cada cop més empinada i exposada. Tenia les mans gelades i els guants d’estiu no feien gaire efecte. No hi ha gaire muntanya per veure, però la carena només deixa dues opcions, la part dreta, llisa i amb una caiguda que es perd entre la boira i la part esquerra, amb pedra descomposta, glacial al fons i zones de neu d’aquest any en la que intento no relliscar.
Hi va haver dos trams en els que vam estar a punt de fer marxa enrere, però finalment vaig arribar al cim! Estava eufòric! Va ser una pujada molt dura, però havia valgut la pena. Menjar una mica, foto, signatura al llibret i començar a baixar poc després que arribés l’altre Dani, que la neu començava a acumular-se al cim i una baixada amb tot el camí nevat ens hauria posat en molts problemes.
Tot i que la neu va deixar de caure al cap de poc, baixem molt a poc a poc, que hi havia passos sense marge d’error, però quan arribem, de nou, a la zona segura, riem de gust, contents i orgullosos de ser on érem.
Com totes, la resta de la tornada va ser dura i sobretot pesada, però l’alegria de l’aventura aconseguida encara ens durava quan, de nit, entràvem a Calgary pensant en quin podria ser el pròxim objectiu.
Perfil de la ruta a Alltrails: https://www.alltrails.com/trail/canada/alberta/mount-sarrail
PD: Tornant cap a casa una femella d’ant i la seva cria ens esperaven al costat de la carretera per felicitar-nos.
Aventures en família per Amèrica 
Deixa un comentari