Aventures en família per Amèrica

Ja fa algunes setmanes que li veiem les orelles al llop i que anem amb les presses de què la temporada d’estiu s’acaba. Tot i que no és del tot veritat i ni el fred ni la neu acaben d’arribar, no ens volem deixar perdre ni un cap de setmana, que després l’hivern es fa molt llarg (també és mentida, que en acabat tampoc parem entre esquí, muntanya i barbacoes).

El cas és que aprofitant les bones sensacions de Minnewanka Lake, hem decidit collar una mica més i fer un altra excursió de cap de setmana. Aquesta vegada a Kananaskis, més concretament a Riboon Creek. La vall ja la coneixem, hi hem estat vàries vegades: jo perdut (i recuperat) unes olleres de sol i també per aquí començava la ruta per arribar al primer intent fallit de tres mil amb la Meri.

Aquesta vegada, però ni pensem en tresmils, ni hi ha neu. Seguirem el camí de la vall, fins al Ribbon Lake (Aquí amb els noms no es maten gaire) on hi ha una zona d’acampada a la qual hem reservat algunes places.

L’equip torna a ser el mateix que a Minnewanka lake (ja us hem dit que tant el Daniel com la Mónica i família s’apunta a un bombardeig?) però a més s’apunten la Clara (la nova PPVV companya de pis de la Maite) i la Maite, que tenen ganes de fer muntanya i sobretot ens han de servir per tibar de la Sira, que finalment s’ha atrevit a acompanyar-nos. Les tres (Sira, Clara i Maite) ja van anar juntes d’excursió mentre nosaltres estàvem a la primera ruta i van tornar les tres encantades després de cascar-se 16 kilòmetres, així que avui tenim plena confiança en les seves habilitats per evitar que Hulk aparegui.

El camí discorre tranquil i sense gaire pujada, seguint el riu i sota l’ombra dels boscos espessos que ja coneixem. Després vindrà la sorpresa, ni bona ni dolenta, simplement sorpresa. A poc a poc i sense gaire adonar-nos-en, comença a pujar, però res de l’altre món. Hauria de ser així fins a les Ribbon Falls, a poc més de 3 kilòmetres del nostre objectiu i a partir d’on s’acumula tota la pujada.

No hem arribat encara a les cascades quan alguna cosa comença a fallar al nostre equip de contenció, perquè de sobte ha arribat Mr Hyde. Només la presència de l’Alea, feliç com una perdiz, evita que la Sira Desencadenada ens escridassi a tots, maleint-nos per haver-la enganyat (de nou) amb l’excursió.

Poc després descansem, mengem, contenim a la fera i gaudim de les caigues d’aigua, preparant-nos física i psicològicament pel que ens espera: 500m de desnivell en poc mes de tres kilometres. La Sira esta avisada, ja veurem.

Anem pujant amb la calma, intentant no separar massa el grup, quan ens trobem amb el que ningú esperava: una via ferrata al mig del camí, bé, de fet és el camí! Per a més inri, la Mónica ens informa que té un vertigen de cavall i que aquestes coses no li molen gens. Però ves per on! El que pot ser un problema per alguns, als altres els hi aixeca l’ànim. Així que mentre aconseguim fer passar la Mónica pel calvari de la via ferrata, la Sira, ha recuperat l’estat d’ànim i comenta amb la resta com li agrada aquesta part del camí i que potser no ha estat, per tant, tot plegat.

Doncs això, que aconseguim arribar al llac sense perdre ningú i amb ganes d’un bany, que espatlla el llot que ens separa del llac. Muntem les tendes i mentre la temperatura baixa de manera perillosa, ens preparem per sopar. El Miguel ha portat tot el material per fer els seus espectaculars pinxos, que contrasten amb el menjar preparat que portem la resta i són l’enveja dels altres campistes.

Anem a dormir justets d’escalfor i així passem la nit, intentant no moure’ns gaire per no perdre les calories que els nostres sacs acabats de comprar ens donen.

Uns quants ens aixequem ven d’hora, ven d’hora per fer un petit pic abans de desmuntar la paradeta. Estranyament, la Sira es queda a la tenda dormint (ningú s’ha atrevit a despertar-la). Quan tornem a ser a la zona d’acampada, cap a les 10am amb prou feines la resta de la troupe s’ha aixecat i esmorzat, així que desmuntem amb tranquil·litat.

La baixada la fem també sense incidents. Ningú se’n va muntanya avall a la via Ferrata, tot i que la Mònica sua tinta per desfer-la. La resta és una bonica passejada pel bosc que ens porta als cotxes, on quasi tothom es felicita pel gran cap de setmana que hem passat al camp.