Aventures en família per Amèrica

Fa quasi un any l’Àngels va celebrar el seu aniversari convidant a tots els “Profes Visitantes” (nous i antics) a una barbacoa a casa seva. A mi em va semblar una bogeria. Va fer una convocatòria oberta en mode: “Tal dia faig una barbacoa a casa. Poso la carn i les graelles. Porta el que et sembli. Vine a l’hora que vulguis.” Aquell dia nosaltres encara vivíem a casa seva i vaig poder ser testimoni de la calma amb la qual l’Àngels va manejar la situació, que contrastava amb la meva sensació de descontrol absolut de l’acte i l’astorament de la resta de PPVV nous. Contra els meus pronòstics, la barbacoa va ser un èxit en tots els sentits. Es van congregar tots els PPVV nous i una bona colla dels antics, alguns dels quals s’havien “despenjat” força dels actes socials amb els PPVV. Va ser un dia intens i molt interessant, sobretot pels acabats d’arribar. Vàrem poder conèixer en persona als PPVV amb qui havíem connectat virtualment feia moltes setmanes i amb qui havíem compartit ja informació, neguits, alegries i emocions diverses. Al llarg del curs aquesta barbacoa va anar sortint a comentaris i converses. Havia sigut un acte important pels nous PPVV.

Enguany, amb l’inici del nou curs i l’arribada dels nous PPVV, s’ha fet evident la necessitat de reunir altre cop a tota la colla, antics i nous, per conèixer-ns en directe i compartir altra vegada informació, neguits, alegries i emocions diverses. En Dani i jo hem llençat la proposta de repetir el format barbacoa de l’Àngels amb el mateix “modus operandi”: posem la graella i el jardí, porteu el que us sembli. Els nous PPVV de seguida han confirmat l’assistència, reconec i recordo aquesta necessitat de socialitzar i aquesta sensació d’agenda social pràcticament buida, on qualsevol excusa és bona per a reunir-te i compartir (aniversaris, concerts, partits de futbol, d’hoquei o el que sigui!). Els veterans han sigut força menys disciplinats. Aquest matí encara alguna despistada m’ha confirmat que sí, que vindrà i que si pot portar a un parell d’amics, que no són PPVV, però que els té acollits a casa uns dies (una llarga història) … Dona, sí, porta’ls: com més serem, més riurem! Fa hores que he perdut el compte de quants serem i el més divertit és que no em preocupa gaire. Sé que l’esdeveniment acabarà sortint. Aquest aprenentatge és també herència de l’Àngels.

En Dani encén el foc amb l’arribada dels primers convidats. Com era d’esperar, són tots de la nova fornada. Petons, abraçades, somriures i un munt d’anècdotes dels primers dies al país i a la feina. Va arribant més gent. Una família que no conec, però que resulta que són de Montcada i Reixach. El món és ben petit! Uns que no sabien segur si podrien ser-hi, acaben passant una estona. Els adolescents que es resistien a venir, finalment es presenten ells i algun amic afegit. La família que havia dit que no vindria perquè ja tenien un compromís, acaben també apareixent per un canvi inesperat de plans. Total, que acabem sent una quarantena (tenim ball de xifres), hi ha menjar i beguda per a tothom. La casa i el jardí es transformen en una festa. Tanquem la “paradeta” a altes hores de la nit, trobant a faltar a les que ja han acabat la seva aventura al Canadà …