Aventures en família per Amèrica

Primer cap de setmana de setembre. Primer cap de setmana del nou curs escolar. Malgrat que encara fa calor de màniga curta, el temps ha canviat. La llum i els colors del paisatge també han canviat. El cap de setmana passat varen arribar a Calgary les últimes noves incorporacions del programa de Profesores Visitantes. Entre una cosa i una altra, tinc la sensació de final d’estiu. Potser és per això que vull aprofitar al màxim els últims caps de setmana amb bon temps per a sortir a la muntanya. Es veu que no n’he tingut prou! Em ve de gust fer ruta de cap de setmana i acampar al bosc. En Dani ja fa temps que també li dona voltes a la idea. A la sortida s’hi apunta en Daniel, Profe Visitante nou que tenim acollit a casa per uns dies. La Mònica, Profe Visitante d’aquest curs, acabada d’aterrar a Calgary amb el marit i la filla de set anys, s’apunten també. Aquests no perden el temps, s’apunten a un bombardeig!

Veient la comitiva i tenint en compte que fa temps que no acampem en versió “silvestre”, en Dani opta per una ruta fàcil i sense sorpreses: Minnewanka lake, a tocar de Banff. La sorpresa ens l’enduem quan arribem dissabte a mig matí al punt d’inici de la ruta, arran de llac. Està a petar de gent! A l’aparcament no hi cap una agulla i la gent camina en massa fins a la vora del llac. La majoria estirant el típic carret de pícnic amb la nevereta, la barbacoa portàtil i la teca. Em sembla veure alguna família desplegant unes estovalles. El nostre grup, carregats amb les motxilles, tendes i sacs de dormir desentona amb l’entorn. Sembla més l’aplec de la Salut que una ruta d’acampada a les Rockies. Miro en Dani de reüll, que aspirava a una excursió en petit comitè, més aviat mística. El veig resignat. Les primeres vistes del llac Minnewanka, però, són espectaculars. En Dani dibuixa un mig-somriure.

Localitzem el camí de la ruta al final de l’aparcament, seguint la vora del llac. En aquesta zona hem deixat part de la multitud enrere i aprofito per guardar els pantalons llargs i posar-me els curts. El temps sembla que ens acompanyarà tot el cap de setmana. Al cap de poc de caminar descobreixo que, el que en un inici era un petit estrip a la part del darrere dels meus únics pantalons curts, ha agafat dimensions preocupants. En Dani diu que em queda bé, però no em veig fent la ruta ensenyant mig cul… Comparteixo la meva preocupació amb la resta de l’equip. Anem tots amb les peces justes de roba. L’única opció viable ara mateix és el banyador d’en Miguel, d’aquell taronja llampant que recorda a les piscines de Salou. Em ve unes quantes talles grans, però és l’única opció que tinc. A més, si camino mirant endavant ni tan sols el veig. Demano a l’equip que s’abstingui de fer-me fotos. No necessito record de la fila que faig. Per raons òbvies.

A la primera pujadeta del camí ensopeguem amb un dels molts cartells que avisen de l’alta probabilitat de trobar ossos a la zona. El cartell informa de les precaucions en cas d’encontre i recomana caminar en grups de més de quatre persones. Anem sobrats. Al cap d’una estona reconec que, amb el xivarri que arribem a fer, anem més que sobrats. El camí segueix la vora del llac tota l’estona i ens ofereix vistes espectaculars. La multitud és sols un record deixat uns quilòmetres enrere, poc després de remuntar el primer pendent. Dinem a mig camí i arribem a la zona d’acampada a mitja tarda. Muntem les tendes i al Miguel li falta temps per a fer un bon foc. Deixem passar la tarda xerrant al costat del llac. Aquest curs s’han incorporat mitja dotzena de professores. Compartint amb elles les seves preocupacions i veient la capacitat de meravellar-se per les novetats i singularitats del país em sento absolutament identificada amb elles i, a la vegada, m’adono de la meva nova posició de veterana dins el grup de Profesores Visitantes. Assumeixo el meu nou paper i intento ajudar als nouvinguts igual que les veteranes em van ajudar a mi fa tot just un any. Els hi dec!

Mentre es fa fosc preparem el sopar i ens l’acabem menjant a la llum de la foguera. D’acampada l’horari canadenc s’adapta molt millor que el que portem de casa. A falta de marshmellows, acabem la vetllada explicant mil-i-una batalleta i jugant amb les brases.

Cap de setmana per a carregar bateries. El curs ha començat, ja no estem de vacances, però el Canadà es pot continuar gaudint. Tenim encara molt per a descobrir i menys d’un any per acabar la nostra aventura canadenca. S’ha d’aprofitar cada instant.