Aventures en família per Amèrica

Ja fa mesos que ho vam lligar tot. Els bitllets estan comprats, i el més important els llocs per dormir i com viatjar. A la Laia li feia il·lusió repetir, d’alguna manera, les vacances que fa mig milió d’anys van fer les germanes Jarque a l’est de Canadà. Elles ho van fer amb un cotxe llogat i dormint al mateix cotxe, però aquesta opció no semblava gaire viable per dues famílies, amb nenes petites i dues adolescents.

De totes maneres vam apostar pel que més es podia assemblar en aquell viatge: una autocaravana de vuit places que ens hauria de portar per tot Quebec donant-nos una llibertat de moviment i canvi de plans que altres opcions no seria possible. La part negativa era la convivència: vuit persones, d’edats tan diferents, compartint un espai d’uns 20 m² durant vuit dies, posaria la capacitat d’adaptació de tots a prova.

Així doncs, amb el temps just per desfer maletes, rentar roba i tornar a fer-les ens vam trobar amb els Brunet a punt per agafar l’avió. A casa es quedaven els Dòria disposats a gaudir (ara ja sí de veritat) d’unes merescudes vacances a Canadà.

Heu vist “Solo en casa”? L’arribada de la família a l’aeroport i entrada a l’avió? Doncs una mica el mateix però sense deixar-nos a ningú. En qualsevol cas, un cop asseguts i veient com ens enlairàvem, vam poder respirar tranquils i començar a fruir d’unes vacances que esperàvem des de feia temps.

Vam arribar tard a Montreal i a l’aeroport ens esperava, impacient, el Diego, que també avui començava les seves vacances després de mes i mig a la granja del Tristan i la seva companya. Aquesta seria l’última vegada que el veuríem durant molt de temps. Per ell l’aventura canadenca acabava en pocs dies amb un viatge en solitari per Halifax, Boston, Nova York i finalment Washington.

A l’aeroport, tal com estava previst, també ens esperava en James, l’amo de l’autocaravana que ens havia de portar per tot Quebec, i amb ell la primera sorpresa. Bé, la sorpresa se la va emportar ell en veure’ns arribar a tots vuit!

‘Ehhh Daniel Benites?’ Va preguntar. ‘Yes, I’ts me‘, vaig respondre tranquil de veure que tot anava sobre rodes. ‘Tota aquesta gent va amb tu?’ Va preguntar amb veu preocupada i un anglès afrancesat però molt comprensible. Sorprès per la pregunta, vaig girar el cap per veure la resta del meu equip, tots juntets, amb cares d’excitació i cansament, i esperant veure algú fora del normal. En no veure ningú extrany em vaig tornar a dirigir al nostre interlocutor amb cert neguit: ‘Sí, tots aquests, vuit, tal com vam quedar‘. Aquest va ser el precís moment en que va esclatar la bomba: ‘No, el lloguer era per dues persones… no teniu llençols, mantes ni estris de cuina per tanta gent.‘ va deixar anar en James amb cara de desesperació. Ai mareta!

Va ser llavors quan vam descobrir vàries coses dels quebequesos que els fan diferents dels canadencs de l’oest: punt 1, són gent de buscar solucions ràpides, deixant l’enrevessada burocràcia de banda que tant els agrada als seus veïns de l’oest. Punt 2, es passen pel forro les normes de circulació. Ah! Clar i punt 3, parlen francès. Així que sense pensar-ho gaire, vam pujar tots 11 a una autocaravana de vuit places i vam recórrer tot Montreal, mig asseguts, estirats al llit o directament dempeus, per arribar-nos fins al petit aeroport on l’empresa del James tenia ubicada la seu. Allà ens van donar estris de cuina, llençols però cap manta. Eren ja les 11 h de la nit, sense cap opció de continuar endavant, de buscar càmping ni de comprar menjar. Així seguint les indicacions del nostre àngel de la guarda particular, vam comprar quatre coses a la benzinera 24 h més propera, vam aparcar la casa amb rodes al costat de l’hangar, ens vam connectar a la llum, l’aigua i la claveguera del nostre llogater i ens vam disposar a passar la primera nit a Quebec d’una manera molt diferent de la que tots havíem somiat.

També us haig de dir que, estant de vacances i retrobar-nos amb el Diego, tot es va fer molt més fàcil i fins i tot ens va semblar una arribada divertida.