Un castor enfeinat

Els bisons em tenen fascinada. No m’esperava veure’n al Canadà. Tampoc m’imaginava que em captivarien d’aquesta manera. Són bèsties ENORMES. No em canso d’observar-los pasturant, dormint, passejant…, Em meravella la tranquil·litat amb la qual accepten la presència humana prop seu. Es mouen amb parsimònia i seguretat, sabent-se animals poderosos. Em transmeten pau i un cert sentiment de reconciliació … (no sé ben bé amb què o amb qui). Elk Island Natural Park és un molt bon lloc per veure bisons. És un altre lloc que volia visitar amb la Meri, l’Alaitz i l’Arnau. La Meri té ben pocs dies per compartir amb nosaltres, així que encaixem una escapada a Elk Island per a poder compartir l’espectacle dels bisons. Yellowstone National Park (Wyoming, EUA) és també un lloc increïble per a veure els bisons, però queda molt lluny i la logística no dona per a més.

Enganxem la Niitsita al Chinook, encreuant els dits i demanant-li al cotxe un últim esforç. Està clar que hem de canviar-nos el cotxe i comprar-ne un de més potent que pugui arrossegar la caravana sense haver-nos d’encomanar als Déus per arribar a lloc. Ens plantem a Elk Island a mitja tarda i creuem per enèsima vegada el parc seguint la carretera que el travessa de sud a nord. Els bisons no ens fallen. Allí estan, arran de la carretera, pasturant tranquil·lament. Enlentim la marxa i baixem les finestres del cotxe. Els sentim respirar pesadament mentre arrenquen i masteguen l’herba. Els tenim a menys de dos metres. Em quedaria aquí tooooota la tarda (per desesperació del Dani!).

Acabem arribant al càmping al nord del parc i ens instal·lem a la nostra parcel·la. A la Meri i a mi ens falta temps per anar a fer una volta prop del llac. S’hi apunten tots els membres de l’expedició. A algú se li ha d’insistir més per animar-la a venir. Al·lega estar “fins al gorro de veure aquest coi de llac” (paraules textuals). El parc està en el seu millor moment. Res a veure amb les primeres visites que vàrem fer, quan la neu, el glaç i el fred dominaven el paisatge. El sol d’última hora de la tarda allarga les ombres del paisatge i el llac es comença a tenyir de tons càlids. L’hora màgica per a les fotos de postal no se’ns escapa a cap de les fotògrafes aficionades de l’expedició.

Ens parem dalt d’un turonet, des d’on tenim bones vistes del llac. Em criden l’atenció els troncs del costat del camí que voreja el llac. Estan tallats d’una manera molt estranya: uns 30 cm del terra i en forma de punta de llapis. Observo el meu voltant. Hi ha molts arbres tallats així. Un munt d’encenalls de fusta tapissen el terra al voltant dels troncs tallats. Un corriol d’herba aixafada baixa directe des de la zona dels troncs tallats fins al llac. El segueixo pocs metres i veig escampades al llarg del corriol branques rosegades. Paro en sec quan veig que el responsable del joc de pistes surt del llac i puja, ben decidit, corriol amunt. Aviso a les noies i al Dani. Tothom s’apinya al meu voltant i miren corriol avall. L’artista es para també de cop quan s’adona de la nostra presència. S’aixeca sobre les potes del darrere i aixeca el musell enlaire per ensumar-nos. És un castor de dimensions considerables. És el primer que veig. Dubta uns moments i decideix continuar pujant pel corriol. Torna a parar un parell de metres més amunt i ens torna a ensumar. Li sobresurten unes dents llargues del musell. Sembla un dibuix animat. Dubta altre cop. Després dels primers moments d’estupor, reaccionem. “Gent, marxa enrere! Pugem cap al camí”. En veure’ns en franca retirada, l’animal continua pujant fins on havíem estat fa uns instants. Agafa una de les branques rosegades i s’entreté menjant-se les fulles amb avidesa. Estem a uns cinc metres de l’animal, que ens mira de tant en tant amb cert interès. Els turistes que passen per la zona fan créixer el grup d’espectadors. L’actuació dura uns quants minuts, fins que l’artista, tip de menjar fulles o de ser el protagonista de vídeos i fotos, torna corriol avall cap al llac. Tan decidit com quan ha pujat.

Continuem el passeig arran de llac fins a una passarel·la de fusta que ens permet caminar a un metre sobre l’aigua. Els colors del capvespre donen un color irreal al llac. Veiem un altre castor enfeinat menjant molt a prop de la passarel·la. El tenim tan a prop que el sentim mastegar, totalment absort i enfeinat. Al cap d’una estona decideix capbussar-se al llac i el veiem allunyar-se nedant. Acabem el nostre passeig i toquem a retirada. Demà hem de tornar a Calgary. Arriben en David, l’Alaitz, l’Arnau i la canalla.