Aventures en família per Amèrica

25 de juliol, últims moments de felicitat que podrem aprofitar amb la Berta. Hola! Ja torno a ser aquí per arreglar-te el dia amb un somriure, perquè òbviament soc la única que pot fer això.

Pels que no han estat al cas, soc la Sira. 8:30 del matí, ens despertem per preparar-nos: banyador, xancletes i tovallola és tot el que necessitem per avui. Baixarem el riu per acomiadar-nos de la nostra estimada Berta i el seu últim dia al Canadà. Per ara! Mai se sap si torna o es queda perquè algú (jo), desgraciadament, l’ha segrestat.

Marxem amb el cotxe carretera cap amunt un calorós dia de juliol. Arribem al punt de sortida i ens preparem. La veritat, m’esperava alguna cosa pitjor. Tot molt bé, però s’ha de dir que els salva-vides no queden gens amb el modelet. Ens expliquen un parell de coses per no matar-nos o acabar a presó (Seria una pena si passés això perquè aleshores la Berta s’hauria de quedar més temps …). I ara sí que sí, comencem a baixar pel riu Bow.

Jo tinc esperances de poder banyar-me perquè fa una calor que no s’hi pot estar però en posar els peus al riu avorto la missió. La Berta i l’Ona sí que es posen dins completament, i tenen uns problemes per tornar a pujar! Però amb un parell de riures acaben pujant com poden.

Baixant pel riu s’hi està molt tranquil. Fins i tot fem una parada i mengem un parell de coses, fins que comencem a veure cotxes per la carretera, cotxes grocs. COTXES GROCS. Veure un cotxe groc abans que algú més el vegi és tenir sort o no ser una “empanada”. Però quan algú, no algú no, quan la Berta crida: “Cotxe groc!” abans que tu ho facis significa que et quedes sense braç. La Berta quan té a veure amb un cotxe groc es converteix en “ull de falcó”, i jo, que soc una “empanada” de la vida i no m’adono de res, soc la que sempre acaba rebent. Què injusta és la vida!

Arribem al port i un noi (que no està gens malament) ens ajuda a portar la barca on estan la resta. Comencem a donar voltes per la zona fins que trobem al meu estimat pare que ens portarà a casa amb el cotxe.

Començo a intentar maquinar un pla perquè “accidentalment” algú segresti a la Berta i s’hagi de quedar més temps. Els meus pares em donen poc temps perquè ja ens estan demanant de posar-nos les sabates. Merda, he de pensar més de pressa (no crec que sigui possible, però continua intentant-ho amor meu!). Intento endarrerir-los i intento pensar en algun pla, però quan torno a la realitat em trobo a mi mateixa lligant-me el cinturó i el papa arrencant el cotxe.

Veig la maleta enorme de la Berta al maleter i no vull que marxi, realment no vull que marxi, estic començant a plantejar-me estampar el cotxe contra alguna cosa o fins i tot algú. Dos pensaments intrusos més tard, tinc una idea. És clar! Amb el poder de l’amistat podrem aconseguir que és es quedi! No? Pensava que aquesta vegada “My little pony” m’ajudaria.

Abans que me n’adoni, ja estem a l’aeroport, i amb un tres i no res ja hem facturat la maleta… No pensava que arribaria el moment de dir adeu. “És hoooora dels adeus i ens hem de dir adeu siaaaauu” No? Perdó, perdó! Pensava que un mes seria més que suficient, però es veu que no. I ja finalment veig a la Berta dient adeu des de l’altre cantó del control de seguretat.