Aventures en família per Amèrica

Encara no ho sabeu, però per aquestes dates ja havia començat a arribar la tercera onada de visites que ja no havia de parar fins a finals d’agost! La primera onada amb els pares, després va estar amb nosaltres la Berta i la tercera s’iniciava amb la Meri, l’Aina i la Júlia. 

La primera setmana amb elles a casa va ser dura, com a mínim per mi, ja que començava una nova etapa laboral i les formacions que havia de fer aquells dies eren en horari català, és a dir que em posava cap a les dotze de la nit hora canadenca i acabava cap a les nou o les deu del matí. Després clar, no era qüestió d’anar al llit tenint tanta gent per casa de vacances, així que vam aprofitar a tope i vaig dormir poc.

El dimarts tocava muntanya, i el repte era important, el primer tresmil de les Rockies: La Wind Mountain. L’objectiu l’havíem vist des del Mount Allan, un pic que havíem fet unes setmanes abans perquè l’Àngels es pogués acomiadar de les Rockies, i semblava imponent, però un cop analitzat, també factible. Es tractava d’una ruta més o menys marcada en la que havíem de superar uns 1.600 metres de desnivell positius en 10 km de pujada continuada fins a arribar al cim.

Com ja he dit, les formacions d’Onboarding van provocar que sortíssim de Calgary cap a les 11 del matí amb la Laia i la Meri, aprofitant que la Ona, la Sira i la Berta es podien quedar de cangurs de les petites. Una hora més tard, ja havíem aparcat a l’entrada de Ribbon Creek, a Kananaskis per iniciar una nova aventura. Així que el primer hàndicap era l’horari, tot i que teníem força hores de llum, no ens podíem adormir.

El primer tram del camí transitava al costat del riu Ribbon, entre boscos frondosos que ens protegien del sol i una temperatura ideal. El fet que el camí no fes gaire pujada ens permetia mantenir un bon ritme, però el desnivell s’hauria de fer en algun moment o altre.

Cap als tres kilòmetres deixàvem enrere Ribbon creek per girar cap a la dreta i endinsar-nos en un paisatge més abrupte, tot i que sense desnivell aparent i amb els mateixos boscos que ens acompanyaven durant tota la ruta. El camí, a poc a poc havia anat fent-se petit, i ara ja era només un corriol que ens obligava a anar en fila índia.

Ja havíem passat més de la meitat del camí quan les corbes de nivell es van començar a estrènyer perillosament. Es van acabar les converses i el ritme va baixar estrepitosament en la mateixa proporció que pujava el ritme cardíac. Per sort, el paisatge continuava sent espectacular i no hi havia senyals de cap animal salvatge més enllà dels esquirols i ocells.

Poc després apareixien dues novetats que ens donaven senyals que això començava a anar de debò: desapareixia el bosc, per deixar pas al terreny purament alpí de roca i tundra i el que era pitjor, també s’esfumava el camí. A partir d’aquest punt l’única guia era el GPS i la ruta descarregada. Tots començàvem a notar els kilòmetres a les cames i les hores anaven passant irremeiablement.

Ja teníem el nostre objectiu a la vista i si des del Mount Allan era impressionant, aquí no s’hi quedava enrere, per on dimonis se’n hauria de pujar a aquesta muntanya? En aquest paratge ens vam trobar amb dos avis que, justament, venien de fer el Wind Mountain. Vam creuar algunes paraules cordials, ens van indicar per on anar i ens van animar a seguir, però sense gaire convicció.

El desnivell que ens havia faltat al principi s’acumulava ara, la pedra de tartera dificultava el camí i la Meri començava a veure que potser havíem picat massa alt. Cada passa era més lenta que l’anterior i anàvem perdent temps que necessitaríem per la tornada. Estàvem vorejant la segona paret de pedra vertical i apropant-nos a les plaques de neu quan vam decidir fer reunió per revisar objectius. Ens quedaven uns dos kilòmetres de pujada i cada cop menys hores de llum. La Meri estava cansada i no es veia en cor de seguir, així que vam dividir el grup. Ella ens esperaria a la vall, mentre la Laia i jo intentàvem fer cim.

Augmentant el ritme fins a fer-nos esbufegar, però amb molta prudència perquè la ruta cada cop era més escarpada i insegura vam continuar la pujada que, per la nostra incredulitat continuava acumulant desnivell. El paisatge era espectacular, però al mateix temps terrorífic. Tot era pedra, i aquesta o estava desfeta o era vertical. Dues relliscades ens van fer multiplicar la prudència, clavant amb fermesa els pals i assegurant a cada passa per evitar ensurts que podrien ser molt cars.

Havíem passat la neu i els blocs de pedra que feien semblar una muntanya inaccessible, quasi a quatre grapes per culpa del desnivell i la inestabilitat del terreny quan vam arribar a la cresta del nostre objectiu. El vent, que ens havia respectat fins llavors, ens va venir a saludar amb força. El penya-segat que ens oferia l’altra cara del pendent eixugava la gola i mirar cap amunt encara era pitjor. Ens vam asseure intentant no perdre l’equilibri mentre menjàvem els ganyips que ens quedaven per recuperar forces. Havíem gastat quasi l’hora i mitja que ens havíem donat per pujar fins dalt per arribar fins on érem. No ens podia quedar més de mig kilòmetre de camí, però la cresta no prometia una pujada fàcil ni ràpida així que quasi sense dir-nos res, vam veure clar que havíem de renunciar. Crec que és de les poques vegades que m’he quedat a punt de fer un cim, però cada vegada estic més convençut que va ser la decisió més encertada, no haguéssim gaudit i el perill era cada cop més evident.

Amb tot, el que quedava no era fàcil. Baixar va ser quasi més difícil que pujar i quan finalment ens vam retrobar amb la Meri, tots vam respirar alleugerits. La tornada tenia el regust amarg de la derrota, però com a mínim vam aconseguir passar un gran dia a la muntanya, que ningú prengués mal i arribar al cotxe amb les últimes llums del dia.

L’altra aventura va ser la de les nenes a Calgary, potser algun dia la voldran explicar, en tot cas quan vam arribar, ben entrada la nit, les petites ja dormien i la tranquil·litat era absoluta. Quin gran dia!